Inoperància global i desigualtats

La dilació en el temps de les meves col·laboracions fa necessari un format diferent en el tractament dels temes amb més continguts i menys concessions a la rabiosa actualitat. Avui, per exemple, ja es fa visible per part dels unionistes britànics la necessitat de donar veu als qui consideren que hi ha un risc real en l'eventual sortida de la UE. Segons les enquestes, a una setmana del referèndum, encara no és clar qui serà el guanyador. Els partidaris del “quedem-nos” destaquen que cada família britànica serà 4.300 lliures esterlines anuals més pobra en cas de sortida i, per tant, el silenci dels líders empresarials seria una greu irresponsabilitat. Per la seva part, el govern britànic declara que la sortida independentista representaria una reducció de 36.000 milions de lliures contra les finances públiques britàniques. En tot cas el debat s'ha de centrar al voltant de la qüestió econòmica que es pot esmentar com a cas d'autolesions.

Al darrere de tot plegat, hi ha un populisme de dretes que creu que el sistema l'aprofiten les persones sense escrúpols. Una mostra és la inspiració que ha tingut Donald Trump en citar el fracàs de les minories selectes i en canalitzar l'agressió i la ràbia. En realitat és un mecanisme que ja han fet servir molts demagogs per arribar al poder, des del qual sempre demostren que les coses encara poden anar pitjor quan està a les seves mans. Les alternatives són l'augment de la productivitat, acompanyat d'un augment del salari mínim. Qüestions que contribueixen a la ràbia contra la immigració il·legal. En definitiva, la legitimació del sistema dels països rics depèn del capteniment de les seves elits. I si no estan a l'altura, provoquen explosions de ràbia populista.

A àmbit general, la lliura esterlina cau, pels temors que inspira la possibilitat del Brexit, i el dòlar puja durant la primera setmana de juny, però les paraules de la governadora Yellen de la Reserva Federal i les dades de creació de llocs de treball al maig van ser bastant poc convincents i l'or va experimentar una forta crescuda. En resum, ens trobem, doncs, en un estat molt precari de l'economia global i els governs del G20 s'haurien de preocupar d'administrar millor els estímuls fiscals. En general, han fet veure que s'ocupaven de les grans qüestions legals, però al capdavall han anat fent política fiscal, monetària i de tot. Fins i tot es van reunir amb l'FMI i l'OCDE per ampliar el creixement durant 4 anys però només van aconseguir pactar per a uns quants mesos

Un altre fenomen interessant és que els tipus d'interès negatiu han provocat el motí d'uns bancs disposats a col·locar els diners en caixes fortes. Això ja ho han fet el Commerzbank i alguns grups japonesos que han esclafat el preu de les accions. Si, a més a més, el BCE deixa de produir bitllets de 500 euros encara veurem coses més grosses. Com ara que les tarifes d'emmagatzematge i les assegurances s'apugen molt. De moment, el Deutsche Bundesbank ha refusat fer comentaris sobre aquestes qüestions i per part seva París s'ofereix com a seu per a la borsa de Londres que té por del Brexit. El possible rebuig de la UE al Regne Unit dissimula que hi ha països com França on el rebuig a la immigració és encara més fort que el de Gran Bretanya. A Espanya, per exemple, només el 47% són favorables a donar facilitats a la immigració, mentre que el 2007 aquesta xifra arribava al 60%. Estem jugant, per tant, a les muntanyes russes. En realitat és que les coses passen i creixen massa ràpidament per ser assimilades. La City de Londres, per exemple, no tenia amb prou feines pràcticament cap contingent de residents estrangers els primers anys 2000 i ara ja són més del 10% de la City.

Així, doncs, els bancs centrals són incapaços per si sols de propiciar el creixement. Atès que els estímuls monetaris no són capaços de revitalitzar la demanda global. De fet, els extremismes polítics de dretes i d'esquerres no ofereixen res més que populisme sense creences alternatives que palesen el fracàs del sistema.

Thomas Piketty en el seu llibre del 2013 es va guanyar l'hostilitat dels seus col·legues economistes però les seves crítiques del sistema eren ben fonamentades. El capitalisme està més a prop de la seva caiguda a causa de les seves contradiccions. Piketty ha estat l'últim a l'hora de riure mentre els accionistes es revolten contra les super remuneracions dels executius i mai no s'havia discutit d'una forma tan forta com la que ara provoquen les desigualtats. El que riu l'últim sempre riu millor.