La ciutat ocupada

La reducció de les ter­ras­ses als vol­tants de la Sagrada Família de Bar­ce­lona ha obert una polèmica que tard o d'hora s'havia de pro­duir. L'ori­gen és clar: la coin­cidència entre els interes­sos econòmics de bars i res­tau­rants i l'afany recap­ta­dor de l'Ajun­ta­ment. A tots els convé el negoci lle­vat als ciu­ta­dans que cir­cu­len a peu i que ja paguen prou per tot el que fan. Però això no passa només a Bar­ce­lona. Girona pateix del mateix mal però a escala més petita. L'atrac­tiu turístic que té la ciu­tat ha gene­rat un incre­ment nota­ble del nom­bre de res­tau­rants, bars i ter­ras­ses. Amb el bon temps les ter­ras­ses han pro­li­fe­rat en els espais de més interès turístic o en les zones de pas cap al cen­tre de la ciu­tat. Maria Mercè Roca, en un arti­cle en aquest mateix diari del dia 5 de maig, afir­mava que la ciu­tat és el seu dia a dia per a tots els que l'habi­ten i cal donar res­pos­tes a les seves neces­si­tats. Alhora repas­sava en una mirada llarga el que hau­ria de ser el model de ciu­tat. Són clars els grans objec­tius i no sola­ment de mobi­li­tat sinó també els que afec­ten els plans espe­ci­als (Devesa, Sant Narcís, Pedre­res...). No tot es pot posar a favor del turisme i al preu que sigui. Joa­quim Nadal, en una excel·lent expo­sició sobre el model de ciu­tat feta el dia 2 de juny al saló de des­cans de l'ajun­ta­ment de Girona, ens posava en alerta que, resol­tes les urgències, ara cal
orde­nar l'èxit. I per fer-ho hem de pen­sar de nou en els giro­nins i no
sola­ment en els que ens vénen de fora.

Rein­ter­pre­tem aquests temes d'espais per sin­te­tit­zar els dos mis­sat­ges que resu­mei­xen les apor­ta­ci­ons de Maria Mercè Roca i Joa­quim Nadal. Uns espais que avui han dei­xat de ser lloc per als via­nants. Avui, la pressió dels bars i res­tau­rants, en l'afany de treure el màxim negoci, cosa gens cri­ti­ca­ble, i en les zones de més den­si­tat turística, les tau­les i les cadi­res han reduït l'espai per als via­nants a un terç de la seva amplada. Tot depèn de l'amplada? Si en el dis­seny de les ampla­des de les vore­res es té en compte el flux de la cir­cu­lació a peu, les ampla­des res­po­nen a l'interès de la Girona ama­ble, en què el via­nant és el pro­ta­go­nista. Però resulta que, atès que són amples, es poden posar tots els entre­bancs en forma de tau­les, cadi­res, ten­dals i pis­sar­res, perquè tot sigui com sem­pre, esqui­fit i estret amb l'afe­git d'algu­nes bici­cle­tes que es fan for­tes en aquest aigua­bar­reig. El preu a pagar està en el negoci de l'ocu­pació d'espais públics. I si són públics, per quina raó es pri­va­tit­zen des­ca­ra­da­ment? Les imat­ges par­len per si soles: car­rers Emili Gra­hit, Creu, Joan Mara­gall, plaça Cata­lu­nya, ram­bla de Lli­ber­tat, ram­bla Cata­lu­nya, plaça del Vi, plaça de l'Oli, plaça de la Inde­pendència... i més si en voleu.
Dir que els via­nants tenen la pre­ferència quan dos terços dels espais per pas­sar o pas­se­jar estan ocu­pats per tota mena d'entre­bancs, amb bici­cle­tes i algu­nes motos apar­ca­des, és un insult a la intel·ligència dels giro­nins i a la ciu­tat ama­ble que defen­sem.