La força de la CUP

No crec que l'agres­si­vi­tat des­fer­mada con­tra la CUP arran de la seva esmena a la tota­li­tat als pres­su­pos­tos del govern ajudi gaire a la bona entesa. Tenint en compte que Junts pel Sí no tro­barà cap altre aliat al Par­la­ment de Cata­lu­nya per avançar cap a la inde­pendència –per més que CSQP parli sem­pre d'un hipotètic referèndum que és una paraula buida–, la bona entesa entre tots ple­gats és impres­cin­di­ble i optar per l'estratègia de canya al mico només pot ser­vir per covar res­sen­ti­ment. Els dis­cur­sos exal­tats de Fran­cesc Homs i Artur Mas única­ment apro­fun­dei­xen en una escletxa que el més intel·ligent seria inten­tar sal­var. Dit això, des de la CUP també s'ha de ser cons­ci­ent que la seva posició de força no només és fruit de la desena de dipu­tats obtin­guts en les dar­re­res elec­ci­ons. Si fos per una qüestió estric­ta­ment numèrica, abans tin­dria capa­ci­tat d'influència qual­se­vol altra de les for­ma­ci­ons, atès que els cupai­res són els que tenen una repre­sen­tació més minsa a la cam­bra. La força de la CUP neix pre­ci­sa­ment de la manca de volun­tat del govern de pac­tar amb qual­se­vol for­mació que l'obli­gui a aban­do­nar el com­promís inde­pen­den­tista, aban­do­nant així la pos­si­bi­li­tat d'esta­blir una geo­me­tria vari­a­ble. Para­do­xal­ment, la CUP, que sovint acusa el govern de feblesa en el com­promís, només extreu la força de la for­ta­lesa de la paraula donada pel govern de seguir enda­vant amb la causa inde­pen­den­tista. També del blo­queig d'una opo­sició que, mal­grat haver negat el caràcter ple­bis­ci­tari de les elec­ci­ons, actua com un sol bloc per dir sem­pre que no. Si durant aquesta legis­la­tura la CUP perd la seva capa­ci­tat d'influència, els inde­pen­den­tis­tes ens hau­rem de pre­o­cu­par. Per tant, que Gabriel talli el bacallà és un bon senyal: indica que tot va enda­vant. Ara bé, és impor­tant que els cupai­res siguin cons­ci­ents de quina font bro­lla el seu poten­cial i l'uti­lit­zin con­seqüent­ment.