Jaca

He passat uns quants dies a Jaca, amb velles (però joveníssimes encara!) infermeres, col·legues de la dona. Hi havia estat fa molts anys, quan la ciutat volia ser designada seu d'unes olimpíades d'hivern. El periodista de Camporrells Manuel Campo Vidal, que s'havia fet gran, en tots els sentits, a Cornellà, ens hi va portar. A Aragó m'hi sentia, ja aleshores, com a casa, perquè em sabia un fragment de la Corona d'Aragó, i perquè anys a venir vaig rebre l'encàrrec parlamentari d'anar a Saragossa a explicar a les Corts per què i com ens sentíem part indissoluble de l'arxiu d'aquella corona, amb seu a Barcelona. Quan estudiàvem, a la plaça de la Universitat, havíem fet amics aragonesos: l'Ignacio Prats, que ja no hi és, expert en el jove Juan Ramón Jiménez; o Javier Albiñana, traductor del francès al castellà; el professor Blecua, que ens llegia els poemes de Quevedo; o els catalans de la Franja, entre els quals l'admirable Artur Quintana. Més tard, havíem editat la Vida de Pedro Saputo, de Braulio Foz. I el Paco Rodón ens portava a Terol, cada tardor, a parlar del surrealisme, de Buñuel i de més.

He tornat a llegir, a més, la poesia i la prosa de dos germans Labordeta. Amb el José Antonio, a qui vaig retrobar a Madrid, havíem coincidit al peu de la catedral de Barcelona, cridant, contra la proposta de transvasament de l'Ebre, d'un ignorant poc de fiar Arias Cañete, que ni sé per on para: “Lo riu és vida”; “no al transvasament”. L'amic de l'Ovidi Montllor o del Joan Tardà estiuejava, de petit, a l'estació fronterera de Canfranc i també havia admirat les esglésies preromàniques o el misteriós monestir sota les roques de San Juan de la Peña.