Vint-i-cinc anys de pau

No es pot negar a ningú la bona voluntat. El greu problema que albarda la política en aquesta part del món poc o molt lliure és el perjudici i l'apriorisme. La majoria de la gent ha arribat al convenciment que la política és nefasta i que els polítics són mala gent. Però, agradi o no agradi, la bona voluntat també se'ls ha d'atribuir, als polítics. Per això cal creure en la bona fe de Pablo Iglesias quan proclama, on sigui i amb risc si cal, que l'única manera de resoldre el litigi que enfronta Catalunya i Espanya és un referèndum. Una bona fe democràtica que hauria de definir també tots els altres dirigents i partits espanyols. Quan Jorge Fernández Díaz afirma que els referèndums els carrega el dimoni, cal dir-li que no, que allò que carrega el dimoni són les armes. Les intransigències i els totalitarismes. Els referèndums els carrega la democràcia. Però, és clar, Fernández Díaz no és Iglesias. En la forma. El fons és més complicat. Perquè el líder de Podemos considera que el referèndum a Catalunya és el més hàbil instrument per preservar la unitat d'Espanya. Vol dir que entre els uns i els altres només hi ha la diferència de l'estratègia. Per això ahir Pablo Iglesias a la Cope va proclamar que un referèndum a Catalunya garantiria ajornar la qüestió catalana “vint-i-cinc anys”. Vint-i-cinc anys d'estabilitat. Vint-i-cinc anys de pau. Per edat i per titulació acadèmica, Iglesias hauria de tenir prou memòria per recordar què volen dir, entre nosaltres, vint-i-cinc anys de pau.