Ja no ‘cup' més

M'estava jo a la placeta de l'Ajuntament de Gandesa, a veure si passava algú camí d'Horta, i en aquestes que es para un cotxe. Miro, i veig que és Jaume de Serena, que molt amablement para i em porta a destí. Em diu que baixa de la comarca de les Garrigues, exactament del poble del Cogul, que és la nostra Altamira rupestre, ja que allí hi ha una cova amb un cérvol a la roca, talment un grafit d'avui. Parlant, parlant, allò que passa, s'esplaia en el dinar que ha tingut amb un grup d'amics, al final del qual, i en vista dels cargols que quedaven per rematar, fent bona la sentència popular que diu “més val que faci mal que no pas que quedi”, uns als altres es deien: “Vinga, home, a veure si per aquesta mitja dotzena quedarem malament!” Però els comensals ja no podien dir ni fava i un d'ells va exclamar una frase que trobo genial i que expressa molt bé el caràcter realista i alhora surreal de la nostra dialèctica agrària. Va dir: “Xiquets, és que ja no cup més!”

No va caldre gaire temps perquè tothom es fotés a riure. Mentre Jaume de Serena anava esquivant –serenament– els revolts de la carretera, jo també vaig esclafir en una sonora riallada. Però, ben pensat, al cap d'unes hores, vaig acabar rumiant que tot això no és de per riure.

Ara tampoc es tracta que ens posem massa transcendentals, perquè això de la història pot donar (i dóna) moltes sorpreses, que no necessàriament han de ser negatives, encara que l'experiència així ens ho faci creure. Aquests nois –i, pel que es veu, sobretot noies– de la CUP ja van dir, a l'inici de la seva acció parlamentària, que en farien alguna de grossa. Bé, de fet, n'han fet unes quantes, que, com diuen als pobles, “han fet parlar”, però allò que es diu “el poble”, tant aquell que surt a les manifestacions com aquell que espera veure-les venir, que és la immensa majoria dels qui han votat partits sobiranistes, no ha entès el missatge de fons que els ha volgut transmetre la CUP. I no és que “el poble” sigui imbècil, és que els nous missatgers potser no han sabut mesurar-ne la dosi adequada, després de tants anys de pensament i acció polítiques marcades pel centralisme i secretisme dels partits majoritaris, un dels quals –marcat, com l'altre, pels corresponents casos de corrupció– és ara l'abanderat majoritari de l'independentisme.

Una part de la nova joventut cupaire ha volgut esbotzar pel broc gros el model operatiu de la política catalana, vigent des de 1978, però, tenint tantes raons al seu
favor per fer-ho, ha acabat actuant de tal manera que el resultat final no sigui la “ruptura” desitjada amb l'Estat espanyol, sinó la ruptura dels rupturistes maximalistes (tanmateix, minoritaris) i l'enfortiment del cos central (àmpliament majoritari) del catalanisme esdevingut independentista. I és que alguns d'aquests nois i noies de la CUP no semblen saber en quin país
viuen i, sobretot, la manera més eficaç de tractar-lo com a malalt que és.