Sant tornem-hi

Per diverses raons he fet unes vacances periodístiques que han estat reparadores. Des d'aquell 3 de gener de 1988, en què tingué l'encert de publicar l'article que féu història Com fer l'ànec a Girona o em sento cardat, dedicat a la fallida del Banc dels Pirineus, la gestió financera del qual deixà dotzenes de gironins en mala situació, l'edició dominical dels articles amb els genèrics La Crònica, Opinió i Flors i Violes mai s'havia interromput.

La meva inclinació afectiva pel diari ve des del principi, en què durant uns anys presidí el consell de la societat fundadora. Aconseguir accionistes era un miracle amb el rosari de mentides que feia circular la competència. Se'ns escapava de les mans. Així quedàrem Jordi Negre, director; Pius Pujades, conseller delegat; Xavier Carbó, administratiu, i Lluís Pla i Jordi Comas, consellers per Edicomsa. Per la Cooperativa, Pius Pujades i Josep M. Gelada. Més endavant s'afegí Joan Ribas. Després, Esteve Vilanova. Jo, més bregat, seguí amb la presidència. Resumint puc dir:

—El primer contacte el vaig tenir amb Manel Bonmatí el 1977. Un nou diari em semblava bé!

—L'hivern del 77 al 78 vaig treballar a tota pastilla pel futur diari, aconseguint socis de nivell alt. Per Girona corrien més paraules que sinceritat. El poble amb iniciatives és mirat de reüll.

—1978/79.- Nasqueren Cooperativa Papirus i Edicions Comarcals SA. Vaig ser soci d'ambdues i president de la segona. Sense un mínim de diner no es podia sortir. S'escollí amb encert el títol Punt Diari i decidiren sortir el 24 de febrer de 1979.

—Anà tot prou bé menys les finances. Era clar que havíem de vendre molt més per surar.

—1979. En Joan Ribas parlà d'un industrial que volia fer cultura. “Porta'l!”, vaig cridar. Degué ser l'exposició de la creació de l'editora d'un diari més difícil que s'ha fet mai. El subjecte callava i de cop preguntava vuit o deu coses plegades. En Joan Bosch, e.p.d., decidí aportar de moment sols el precís per conviure amb nosaltres un any. Amb ell al consell, seguí de president. Fins al desembre de 1980, en què ho legitimàrem, va ser com un embaràs amb problemes. Mai ningú m'ho ha agraït. Ja president J. Bosch, el seguí de secretari del consell, fins al traspàs Bosch-Vidal. L'operació la reforçaren tres puntals: Joan Vall i Clara i Xevi Xirgo, que ni havien fet maleta, i Anna Maria Ribas, que la tenia a punt. Un encert.

Pel que fa al que subscriu, va ser president fundador els difícils primers cinc anys i conseller secretari trenta. Articulista des del 1990, ha redactat prop de 1.500 articles. És el més antic, amb 37 anys lligat al diari, i el més vell: 88 anys. No és un plany: és un fet. Hom rememora el que costà dotar de rumb la nau. Ara trenca onades sense esquitxar. La formació de directius i de personal qualificat als quals s'ha mogut de lloc, fent ofici, no té preu. Hom somriu als nou locals, on hi ha llum i ordre i es respira empresa. Que duri!