Un gran català: Jordi Tell

Diuen que els cata­lans són més aviat gre­ga­ris. De fet, és un poble en què l'espe­rit de la colla es mani­festa molt sovint. També és el cas del des­fici que hi ha per aquests cas­tells humans que sor­pre­nen tant els estranys. Pot­ser podríem asse­gu­rar que fer pinya és una carac­terística cata­lana. Això no vol dir no hi hagi magnífics exem­ples de per­so­nat­ges amb l'espe­rit de les cabres dels Piri­neus que pre­fe­rei­xen tirar sole­tes amunt. Els caps de casa meva eren més aviat d'aquesta mena. Pot­ser per això un d'ells va ser amic i admi­ra­dor de Jordi Tell, bate­jat per la seva biògrafa com el “llop soli­tari de l'exili català”.

A casa se'n par­lava sovint, i sem­pre amb gran res­pecte, des­ta­cant sem­pre la gran capa­ci­tat que tenia aquest home per anar a la seva. És clar que, per afe­gi­dura, Tell estava imbuït d'un inde­pen­den­tisme tan intens com el del meu pare i el del meu avi. Recordo que sem­pre que se'l recor­dava es deia que Tell va ser un dels molt pocs refu­gi­ats que van arri­bar a Mèxic per la costa del Pacífic: per San Fran­cisco, a Califòrnia. Ima­gi­neu-vos, doncs, el peri­ple que va haver de fer. Havent estat pre­so­ner dels fran­quis­tes i dels nazis ale­manys, la seva aven­tura per poder-se refu­giar a Mèxic és una autèntica novel·la. De tot això i de mol­tes coses més, en parla el lli­bre de Gemma Domènech i Casa­de­vall, que ens dóna una bona lliçó d'un de tants temes de gran importància rela­ci­o­nats amb l'exili català del 1939 que encara res­tava al tin­ter. Podríem dir que l'autora va començar pràcti­ca­ment del no res: qua­tre dades esca­dus­se­res i sense con­nexió. A poc a poc, amb paciència, va anar cons­truint la peça. Va tres­car per Mèxic, és clar, va anar a Noru­ega i, sobre­tot, va anar esti­rant fils des de Girona. Final­ment, un bon dia, arribà la notícia que havia sor­tit el lli­bre, de més de 250 pàgines, que no és poca cosa, a més a més d'una bona sèrie de foto­gra­fies. Quan­tes coses no m'ha acla­rit aquesta obra! La seva tor­nada molt aviat a Europa per tal de pug­nar en con­tra de Franco a l'ONU, gràcies a con­tac­tes impor­tants que va arri­bar a fer –els sona un tal Willy Brandt, per exem­ple?–. Igual­ment, va por­tar-hi el tema de la inde­pendència de Cata­lu­nya.

Pot­ser cal dir que Tell, arqui­tecte de pro­fessió, venia d'una família benes­tant i fins i tot fran­quista. No s'ha d'afe­gir res més al que val la pena de lle­gir al lli­bre de Gemma Domènech (Edi­to­rial Duxelm), reco­ma­na­ble sense cap mena de recança. L'obra ofe­reix també una agra­da­ble sor­presa: el pròleg de Joa­quim Nadal i Far­re­ras és una peça de gran importància que, obrint més la mira, fa un gran paper com a intro­duc­tor al tema de la vida d'aquest arqui­tecte.

Aquest lli­bre té per mi un gran valor emo­tiu, sobre­tot quan s'escri­uen aques­tes rat­lles asse­gut en una cadira que van ser feta al taller que va tenir Tell a Mèxic i, de la manera que era, pot­ser per ell mateix.