A l'inrevés

Fernández Díaz es sorprenia del següent: “Que es gravessin unes converses de fa dos anys, i que ara surtin esbiaixades, descontextualitzades i editades.” Deia que no ho entenia i afegia: “És el món a l'inrevés.”

Hi ha molts aspectes de la ja famosa conversa entre el ministre i Daniel de Alfonso que exalten la consciència del demòcrata. “Destrossar la sanitat”, com diu el de l'Oficina Antifrau, i vantar-se'n potser és la més greu, la més insultant, la que ens parla amb més intensitat d'una estratègia sense miraments. No demanem pas que el polític serveixi el ciutadà (això sembla massa agosarat) sinó que, almenys, no malmeti les seves expectatives de vida. ¿Què coi vol dir sentir-se satisfet d'haver “destrossat” la sanitat? ¿Es pot ser més mesquí? També podríem parlar de l'interès malsà a demolir una ideologia política a partir de la utilització d'instruments policials i parapolicials per construir unes proves que, si no existeixen, s'han de crear. El desfici per trobar brutícia no s'adiu amb la idea de ser un braç executor de la llei sinó que es genera a partir de la idea de la brutícia. Primer, l'objectiu: l'infractor ha de ser aquest. Després, les proves: si l'infractor ha de ser aquest, senyal que ha comès algun delicte. Trobem-lo. No importa que hi hagi un delicte sinó que hi ha d'haver un delicte (¿i si és inventat, què? no passa res) que justifiqui la intencionalitat de l'acte.

I tanmateix, els arguments defensius de Fernández-Díaz, amb un to fatxenda i de coloració mafiosa, es basen a assegurar que és un “món a l'inrevés”. ¿Què vol dir? ¿Que el món normal, allà on passen les coses normals que han de passar perquè toca que passin és el món on el ministre de l'Interior sí que grava converses de fa dos anys, i les treu quan li convé, encara que siguin esbiaixades, descontextualitzades i editades? Més enllà de la indignació que genera tot plegat, més enllà de la ràbia democràtica, el missatge és aquest: el ministre és tan sapastre que s'incrimina justament quan es defensa.