L'examen, a examen

Fa una set­mana l'exa­men d'eco­no­mia a les Pro­ves d'Accés a la Uni­ver­si­tat va ser con­si­de­rat com una prova rebus­cada, mal estruc­tu­rada i exces­si­va­ment llarga. Davant de les quei­xes la secretària gene­ral del Con­sell Interu­ni­ver­si­tari de Cata­lu­nya (CIC), Mercè Jou, va voler tran­quil·lit­zar els estu­di­ants anun­ci­ant que “si es com­prova que hi ha una pre­gunta que ningú no ha pogut resol­dre, aquest exer­cici no pun­tuarà”.

Costa des­co­brir efec­tes ansiolítics en aques­tes parau­les. S'aposta per la mesura de l'excep­ci­o­na­li­tat. Si un sol estu­di­ant ha res­post l'exer­cici, la resta de deman­des i objec­ci­ons que­da­ran inva­li­da­des. L'excel·lència també pot ser un gra­ner d'injustícies. I aquesta mesura no sem­bla justa. Perquè ja sabem que el talent exis­teix i que hi ha alum­nes tan bri­llants que fins i tot són capaços d'opti­mit­zar exàmens defec­tu­o­sos.

Any rere any es pos­posa un deure: l'exa­men de l'exa­men. Errors. Comen­ta­ris de text que sem­blen imi­tar un trac­tat de crip­to­gra­fia, trans­fe­rint la idea devas­ta­dora que la com­prensió con­sis­teix a des­co­brir codis ocults i que, en defi­ni­tiva, el conei­xe­ment és una acti­vi­tat mistèrica i arcana. Estu­di­ants que cor­ren pels cascs antics de les nos­tres ciu­tats amb la mirada cla­vada en un qüesti­o­nari sobre la cate­dral, un qüesti­o­nari que els estal­via haver de mirar la cate­dral matèrica que tenen al davant. Exàmens plan­te­jats des de la via nega­ti­vista del parany: a veure si l'alumne hi cau. Bor­ges deia que el millor exa­men és un enun­ciat sim­ple, del tipus “La Divina Comèdia”, o “Parli'm de Walt Whit­man”. Així de sim­ple. Així de com­plex i ric.