L'Estat sóc jo

La com­pa­rei­xença del direc­tor de l'Ofi­cina Anti­frau ahir davant el Par­la­ment, que repre­senta la volun­tat popu­lar i que el designa en el càrrec, ha de pas­sar, ínte­gra, a la pro­gra­mació d'estiu del Poli­o­rama. El públic ho agrairà. No hi ha cap clàssic del sai­net que pugui igua­lar la sessió. Ni Pitarra, ni Arnic­hes, ni Esca­lante. Res, apre­nents. Això és Espa­nya, gali­far­deus! Un ser­vi­dor públic, que deu el càrrec a la con­fiança dels repre­sen­tants dels con­tri­bu­ents, aga­fat amb els vòmits al ven­tre en una con­versa amb el minis­tre d'Inte­rior obs­cena i cons­pi­ra­tiva, va donar una lliçó d'arrogància còsmica. A Bar­ce­lona no s'ha post el sol! Daniel de Alfonso es va pro­cla­mar “digne i noble”, va qüesti­o­nar la inte­gri­tat dels peri­o­dis­tes, va apel·lar al “sagrat dret a la inti­mi­tat”, va refe­rir-se al “judici sumaríssim” que pateix i va can­tar les noranta als repre­sen­tants del poble. El direc­tor de l'Ofi­cina Anti­frau va dir que només es pene­deix pel to “col·loquial” que va fer ser­vir davant el minis­tre d'Inte­rior. De Alfonso va afir­mar també que només hau­ria dimi­tit si li ho hagués dema­nat el seu equip, que vol “de manera unànime” que con­tinuï. És estrany que hagi vol­gut sen­tir els seus sub­or­di­nats, perquè, pel con­tin­gut i el to de la seva inter­venció, el direc­tor de l'Ofi­cina Anti­frau es deu pen­sar que només ha de retre comp­tes a Déu. Sem­pre que Déu no s'exce­deixi. L'Espa­nya més bèstia va visi­tar ahir el Par­la­ment. L'Estat sóc jo o la gran supèrbia. És el Par­la­ment qui ha de dimi­tir, home!