Democràcia dura

El no britànic a la Unió Euro­pea –més aviat, el no gal·lès i anglès– ha estat el resul­tat directe del vot popu­lar; és a dir, d'un referèndum, que és la màxima expressió de la democràcia. Un res­pecte, senyors ron­di­nai­res! El cro­nista demana dis­cul­pes per l'apro­pi­ació d'una expressió tan solemne –“màxima expressió”–, més pròpia de polítics o politòlegs, però així ho demana l'ocasió. Tots aquests dies hem sen­tit veus –auto­rit­za­des, interes­sa­des o des­ta­ri­fa­des– que qüesti­o­na­ven la fórmula de pren­dre la decisió. La veu del nou des­po­tisme il·lus­trat o del naci­o­na­lisme espa­nyol habi­tual. Opi­ni­ons que des­con­fien de la sobi­ra­nia popu­lar expres­sada a les urnes sobre qüesti­ons trans­cen­dents. Diuen, aquests senyors, que la gent no està prou infor­mada per votar amb conei­xe­ment de causa. Per assu­mir després les con­seqüències d'un error. Que ha de dele­gar incon­di­ci­o­nal­ment en els seus repre­sen­tants, que sí que saben. I diuen també que el sí al Bre­xit ha estat un vot de la gent més humil i indo­cu­men­tada. La democràcia també és això. Que tot­hom tin­gui la mateixa importància i fins i tot el dret a l'error. El no gal·lès i anglès ha pro­vo­cat una tem­pesta finan­cera i una des­ban­dada de pors. Pot afa­vo­rir el naci­o­na­lisme d'estat i donar ales al popu­lisme autàrquic. Però hau­ria de faci­li­tar també la refor­mu­lació d'Europa, la cessió de més sobi­ra­nia a les ins­ti­tu­ci­ons comu­nes, l'aug­ment de la qua­li­tat democràtica de les ins­ti­tu­ci­ons de la Unió. La màxima expressió democràtica ens ha de fer més madurs.