Com ens hem tornat

L'altre diumenge vaig sortir a trotar una estona per obrir la gana abans de dinar. Malgrat la meva descriptible velocitat de creuer, vaig ensopegar amb la soca d'un arbre tallat feia poc i en un tres i no res ja era per terra. Sort que tot va passar en una zona de sorra d'un parc de Sarrià i, per tant, l'aterrada va acabar amb un cop fort al genoll, una rascada a la mà i el peu una mica tumefacte. Res greu que no es pogués guarir amb aigua oxigenada, una pomada i una tireta.

Però el que més mal em va fer va ser l'actitud de la gent que hi havia al parc en aquells moments. Tot i que devia estar una estona per terra, segons patètics que a mi se'm varen fer eterns, ningú es va acostar per preguntar si m'havia fet mal o si necessitava res. I això que hi havia una varietat ben representativa de la espècie humana: famílies joves amb nens, adolescents indolents, avis prenent el sol... tothom va continuar passejant el gos, vigilant el seu fill al penjamicos o explicant-se l'última batalla del si no fos.

I com que estadísticament és impossible i tampoc no n'hi ha notícia, que la caiguda coincidís amb una concentració d'insolidaris o de malànimes, he de convenir que forma part de la normalitat que el més habitual és no perdre ni un segon amb algú que és tan poc hàbil per no mantenir-se dret. Com sempre, la particularització és molt poc important, però és una mostra d'aquesta societat insolidària, egòlatra i egoista que entre tots hem construït i que, de la mateixa manera que no es preocupa d'un xaruc que ensopega, es fa escàpol quan veu un accident a la carretera o l'orni quan escolta una batussa de veïns, no fos cas. Com ens hem tornat.