De set en set
Cimino al cel
Tenia pensat escriure sobre Olivia de Havilland per celebrar que l'actriu ha fet 100 anys. És a dir, volia escriure sobre una dona que potser és immortal (de moment, no s'ha demostrat el contrari) recordant-la com la Melanie d'Allò que el vent s'endugué, però també com la companya d'Errol Flynn en tantes aventures i sobretot com l'hereva que, menyspreada pel pare i enganyada per un pretendent encarnat en Montgomery Clift, es tanca a casa seva al final de l'adaptació que William Wyler va fer de Washington Square, de Henry James. Volia escriure'n i, de fet, ho he fet una mica, però la mort recent de Michael Cimino fa que dediqui la resta de la columna al director d'una pel·lícula grandiosa que, a la seva estrena, va ser un fracàs brutal que molt possiblement va provocar els capatassos d'una indústria que volien castigar un director que atemptava contra el poder absolutista de productors i distribuïdors. Aquesta pel·lícula, sí, és Heaven's Gate. Certament, també hi ha El caçador i fins Manhattan Sur, però, amb la mort de Cimino, m'ha revingut l'emoció que vaig sentir en veure sola Heaven's gate una tarda de diumenge de primers dels anys 80 a l'aleshores cinema Novedades, de Barcelona. No ho sabria explicar, i m'hauran de perdonar la impudícia, però em van caure les llàgrimes des del ball de graduació amb el qual comença la pel·lícula. I és així que vull dir que res m'agrada tant al cinema de Cimino com els balls, amb la seva dilatació del temps en escenes que suspenen la narració i que un altre esbandiria en un moment. El ball de la festa de casament d'El caçador. El ball frenètic, que enceta un jove violinista patinant, a Heaven's gate, i, és clar, el vals que hi ballen sols Isabelle Huppert i Kris Kristofferson. Només per aquest últim ball, Cimino ja mereix que se li obrin totes les portes del cel.