‘Petllerides'

Dies enrere, el pro­grama Diven­dres, de TV3, que por­ten, entre altres, el poli­facètic Màrius Serra i el pre­sen­ta­dor Espar­tac, es va fer a Llo­ret i, com en altres pobles, hi va haver aquell espai ja clàssic en què sur­ten parau­les i fra­ses pròpies de la loca­li­tat que la gent comenta. Es va par­lar, per exem­ple, de titar­ri­tes, mot amb què es conei­xien les artis­tes lleu­ge­res de roba que balla­ven en algun dels tea­tres ambu­lants que a l'estiu s'ins­tal·laven a la platja llo­re­tenca. De fet, per la defi­nició que en van donar alguns con­ter­tu­li­ans, vaig cons­ta­tar que tots eren més joves que jo. Perquè sí que és cert que aquest adjec­tiu s'apli­cava a les balla­ri­nes del tea­tre Rex, del Con­dal o del Príncipe, que eren els que venien als anys cin­quanta o sei­xanta, però com una con­tinuïtat d'una paraula ja en ús freqüent abans, que la gent gran ja atribuïa a les artis­tes que actu­a­ven a l'antic cafè dels pes­ca­dors de La Nyerra, una altra paraula molt llo­re­tenca, pot­ser por­tada d'Amèrica, que volia dir gal­vana, man­dra, peresa... De tot això cada vegada se'n recorda menys gent. Pocs dies després, un bon amic, d'aquells que es van a banyar quan encara no fa calor i ple­guen l'acti­vi­tat ja ben entrada la tar­dor, em va por­tar tota una pla­tada de pet­lle­ri­des que només de veure-les ja feien venir sali­vera. De la meva infan­tesa, quan me n'aga­fava el pare, que no n'havia vist de tan boni­ques i gros­ses. Pen­sava que ja se n'havia per­dut l'espècie, com de tants altres fruits de mar, que diuen els fran­ce­sos. Vaig cons­ta­tar que no, que en llocs d'aigües netes i tran­quil·les, encara se n'hi fan. Sobre la paraula, se'n podria par­lar molt. La pet­lle­rida real és un mol·lusc uni­valve, de forma pira­mi­dal, que viu enclas­tat a la roca i cobert d'un peluix que en difi­culta la visió i així passa des­a­per­ce­but. També en diuen pet­lle­ri­des, en gene­ral, a cada part de la closca calcària dels mol·luscs bival­ves, sobre­tot quan es tro­ben netes entre la sorra de les plat­ges. En aquest cas és sinònim de con­qui­lla o pet­xina. Sen­ti­reu dir: “Hem estat tota la tarda reco­llint pet­lle­ri­des a la platja.” O bé: “Hem tro­bat tota classe de pet­xi­nes i car­go­lins.” Però quan es van a bus­car al mar i a arran­car-les de la roca amb un gani­vet, la gent no va a reco­llir pet­lle­ri­des sinó a fer-les, uti­lit­zant un verb que sorprèn una mica però que els llo­re­tencs emprem amb tota natu­ra­li­tat. “Espera'm aquí a la platja –diem–, que vaig a ses roques a fer qua­tre pet­lle­ri­des” (i sense pro­nun­ciar gai­rebé gens la t). Bona paraula, doncs, per comen­tar i exqui­sida menja per als qui les apre­cien.