Llàgrimes per Sixena

“No vaig poder contenir les llàgrimes davant les cendres d'un dels més bells monuments del món.” Així va explicar Josep Gudiol, historiador de l'art i responsable de salvament de patrimoni de la Generalitat durant la guerra civil, la seva visita al monestir de Sixena després que l'hagués saquejat i cremat un escamot anarquista. El monestir és una joia del segle XII, està situat a 75 quilòmetres de Lleida i pertanyia al Bisbat de Lleida, com hi pertanyien des de segles enrere moltes parròquies de la Franja de Ponent fins que als anys noranta la ultraconservadora Conferència Episcopal Espanyola va mutilar el bisbat i va traspassar aquelles parròquies al Bisbat de Barbastre per fer-lo coincidir amb les fronteres polítiques. Allò va donar peu a l'agra reclamació des d'Aragó de les obres d'art sacre que el bisbat de Lleida feia més d'un segle que havia anat salvant de saquejos i abandonament i conservava en museus a Lleida i Barcelona.

Poc sabia Gudiol que dècades enrere la seva actuació seria considerada des d'Aragó com un espoli. El que va fer va ser intentar salvar el que allà havia quedat, va organitzar una col·lecta popular i amb l'ajuda dels ciutadans de la zona va treure les peces i pintures murals per posar-les a resguard de nous atacs. La guerra va acabar com va acabar i les obres rescatades de Sixena van quedar en dipòsit a Lleida i Barcelona. Les monges del monestir van signar als anys seixanta un préstec indefinit de les obres murals per legalitzar la situació, i als anys vuitanta, amb la Generalitat restituïda, el govern català i les monges de Sixena van signar la compravenda de les peces per 240.000 euros.

Ara el govern d'Aragó ha aconseguit que un jutjat d'Osca declari nul·la aquesta compravenda. El jutge obliga el MNAC a tornar les obres als seus legítims propietaris (la comunitat de monges ja no hi és, però el govern d'Aragó gestiona en nom seu la reclamació) abans del 25 de juliol. La Generalitat ha intentat recórrer però no se n'ha sortit. Serà aquesta la primera sentència judicial ferma que obliga a traslladar peces de la Franja cap a Aragó, tot i que és una incògnita el destí definitiu perquè els titulars a qui en teoria se'ls havia de tornar ja no existeixen. No es pot saber, doncs, si en cas d'estar vives, ho celebrarien amb alegria o amb llàgrimes i vergonya aliena.