Els immortals

Els més joves ja no recorden quan governava Espanya Felipe González. La història cada vegada s'afanya més i els cadàvers es corrompen més ràpid. Sobretot, si la corrupció els afectava els òrgans vius. González se'n va anar amb la cua de dimoni entre les cames. Contaminat per mil misèries que precedien el fulgor infinit d'allò que després faria el PP. Tot pudia. Des del BOE fins a la Guàrdia Civil. Passant per la monarquia, que put sempre però que usa colònia de barberia republicana. A Espanya el control absolut del poder degenera i degenerats són tots aquells que prenen a l'assalt l'Estat per assolar la terra i perquè els altres n'aprenguin. Com Felipe González, que, per acabar d'arrodonir la roda dentada, després no ha deixat de donar lliçons a tothom amb una supèrbia infinita. González no es resigna a passar a formar part de la galeria de morts resignats. Va ser ell qui va dir a Jordi Pujol que aguantés la vela del govern de José María Aznar. I és ell qui no ha callat ni un segon i no ha deixat d'impartir lliçons d'estratègia i decisió al PSOE. No calla qui més ha de callar. Ara Felipe González, quan Pedro Sánchez embastava una maniobra d'espera i tensió contra Mariano Rajoy, l'ha rebentada amb un article en què proclama que es deixi d'idioteses i que s'abstingui per facilitar-li la investidura. González és com aquell vell que sempre irromp en les festes dels joves criticant els gintònics. Sánchez l'hauria d'acompanyar al panteó de glòries socialistes i deixar-lo tancat dins.