La sarsuela de Felipe

“Todos son unos: Por eso comen, beben y bai­lan jun­tos”, diuen a Pan y toros, una sar­su­ela de mit­jan segle XIX que retra­tava les intri­gues cor­te­sa­nes i sati­rit­zava les estratègies de les elits madri­le­nyes de l'època per man­te­nir-se en el poder a base de limi­tar la gana i pro­por­ci­o­nar entre­te­ni­ment al popu­latxo. Doncs bé, aquests dies, al Madrid del segle XXI, es torna a repre­sen­tar una apro­xi­mació al mateix tema, amb el PSOE fent veure al poble que no menja, beu i balla amb el seu arte­facte com­ple­men­tari en el règim del 78, el PP.

El més nou dels resul­tats del 26 de juny és que evi­den­cien, de forma clara i trans­pa­rent, que Rajoy i Sánchez són dues cares de la mateixa moneda i que la resistència de l'actual direcció del PSOE a actuar en con­seqüència és, només, una forma de gua­nyar temps i for­ces amb vista a un congrés on el que està en joc són les cadi­res, no pas les idees. El PSOE com a antítesi del PP és una imatge anti­quada, pròpia de les gene­ra­ci­ons més grans, menys for­ma­des i més meri­di­o­nals.

Per això és tan cruel la inter­venció de Felipe González, dema­nant que el seu suc­ces­sor faci­liti la inves­ti­dura de Mari­ano Rajoy amb una abs­tenció patriòtica. González és qui millor repre­senta, jus­ta­ment, a les fran­ges elec­to­rals més fidels al PSOE, la gent que encara es nega que la rosa es mar­ceixi, els que han blo­que­jat el sor­passo que les enques­tes ator­ga­ven a Pode­mos. A tots aquests, Felipe González els enga­nya una vegada més, amb aquell des­ver­go­nyi­ment excep­ci­o­nal que l'ha con­ver­tit en el polític espa­nyol més influ­ent en el règim que va suc­ceir el de Franco.

“¡Pan y toros, pan y toros!... A pue­blo y aris­to­cra­cia, y en vez de uni­ver­si­da­des, escu­e­las de tau­ro­ma­quia”, con­ti­nua dient la sar­su­ela madri­le­nya. I així con­ti­nuen, repre­sen­tant la mateixa funció, una i altra vegada.