Dotze minuts

Segur que hi ha coses més urgents de què parlar, però n'hi ha que no es poden deixar passar. Avui haig d'escriure sobre Abbas Kiarostami, el cineasta iranià mort la setmana passada. Kiarostami no ha fet un cinema fàcil ni ha estat un cineasta de masses. Ha fet el cinema que volia. I el que volia era trobar la connexió entre el cinema i la vida. Les seves pel·lícules poden arribar a cansar, però hi ha moments de vida pura. Com ara el final d'A través de les oliveres (1994). No es poden millorar les paraules del llibre Les films-clés du cinéma, de Claude Beylie i Jacques Pinturault:

“La ciutat de Koker, al nord de Teheran, va ser devastada per un terratrèmol. Un any després del sisme, un equip de cinema hi arriba per rodar una pel·lícula, I la vida continua. El director i la seva assistent busquen actors que hauran d'encarnar la parella protagonista de la pel·lícula. La noia Tahereh és descoberta entre els alumnes de l'escola. Un jove paleta, Hossein, és escollit finalment per ser la seva parella. Però Hossein està realment enamorat de Tahereh, que fingeix indiferència. Incansablement, el noi torna a la càrrega.

”Però un cop acabat el rodatge, el material és recollit al camió. Tahereh agafa les seves flors i se'n va sense dir res. Hossein l'observa, no sap què fer. La fina silueta blanca i malva de la noia ja ha desaparegut. El director, que ha fet tot el possible per acostar-los, pressiona el jove paleta perquè la segueixi. Hossein corre rere les petjades de la seva estimada. Comença llavors una llarga seqüència, de prop de dotze minuts, que, un cop acabada, quedarà com una de les escenes d'amor més commovedores i pures que mai s'han filmat en el cinema. Tahereh camina endavant, filmada de perfil, hieràtica, muda. Hossein, rere seu, li diu coses sense parar, a cor obert. Però res del que diu serveix. La noia remunta un turó, baixa per l'altre vessant, entra en un camp d'oliveres. La càmera, que fins llavors els seguia en un travelling, s'immobilitza en un pla fix de tres minuts enquadrant l'oliverar, la plana que l'envolta i les dues siluetes blanques que desapareixen mentre travessen la immensitat on es juguen els seus destins. Les dues siluetes s'uneixen, per fi, i, de sobte, Hossein, corrent sense alè, torna sobre els seus passos mentre ressonen, com un himne a l'alegria, les notes del Concert per a oboè i cordes de Cimarrosa. Dotze minuts de suspens, d'emoció, de cinema pur, com aquest film que mostra que la vida no és res més que un glop.

”Abbas Kiarostami reprèn pel seu compte a A través de les oliveres la pregunta que va formular Jean Renoir a La carrossa d'or (1953): «¿On és el teatre (el cinema), on és la vida?» i respon, com si fos evident: «El cinema és la vida.»”