¿Bona o mala ficció?

J. V. Foix rubri­cava així un sonet de la pri­mera part de Sol, i de dol: “Les fic­ci­ons –i jo en visc!– fan esclava / La ment, o són els seus camins celes­tes?” Es tracta d'una pre­gunta retòrica ben curi­osa, perquè ofe­reix dues pos­si­bles res­pos­tes (igual que la pre­gunta d'un referèndum comme il faut). Però, en l'opció de triar entre totes dues, se sobre­entén que el poeta s'inclina clara­ment per la segona –les fic­ci­ons són els camins celes­tes de la ment–: a més, les de Foix tenen molt a veure amb el somni. I un pre­sumpte regis­tre dels som­nis nodreix bona part de l'obra d'aquest extra­or­di­nari poeta, no sols la inte­grada per les seves pro­ses super­re­a­lis­tes.

És molt cone­gut el pròleg que Rodo­reda va escriure per a Mirall tren­cat. Jo no el recor­dava, i, tants anys després d'haver-lo lle­git per pri­mer cop, hi he que­dat nova­ment atra­pat: “Una mirada et pot impres­si­o­nar més que la bellesa d'uns ulls”, hi diu, per exem­ple, en refe­rir-se a la natu­ra­lesa dels per­so­nat­ges d'aqueixa novel·la. També hi he subrat­llat la següent veri­tat ele­men­tal, que, tan­ma­teix, molts escrip­tors de l'hora es neguen a apli­car-se: “Per escriure bé entenc dir amb la màxima sim­pli­ci­tat les coses essen­ci­als.” Però, entre totes les refle­xi­ons que conté aquest text tan valuós (sobre la cuina de l'escrip­tura, sobre la vigència de la ficció, sobre el desen­vo­lu­pa­ment de la pròpia tra­jectòria literària), la que m'ha fet més impressió és aquesta: “Si hagués vol­gut par­lar deli­be­ra­da­ment del meu temps històric hau­ria escrit una crònica. N'hi ha de molt bones. Però no he nas­cut per limi­tar-me a par­lar dels fets con­crets.”

Gay Talese, el cèlebre peri­o­dista esta­tu­ni­denc, s'ha ficat en un bon mer­der. Acaba de publi­car l'obra The Voyeur's Motel, que narra la història real d'un home que va adqui­rir un motel a Den­ver, va cons­truir fal­sos sos­tres en diver­ses habi­ta­ci­ons, hi va ins­tal·lar un sis­tema de càmeres i es va dedi­car a espiar els cli­ents men­tre es lliu­ra­ven a pràcti­ques sexu­als d'allò més vari­a­des. Aquest era l'objec­tiu del voyeur (i no pas espiar algú que es furga el nas, tot mirant la tele­visió). El que passa és que un dia va veure per­pe­trar un assas­si­nat. I no va piu­lar.

Pel que sem­bla, el senyor Foos, l'infor­mant, hi va posar més pa que for­matge:
en el seu relat per a Talese, va inflar la història. I per això aquest últim, el sig­na­tari, que no vol fer lite­ra­tura sinó peri­o­disme, s'ha des­dit, pri­mer, i després no del tot, de la seva obra. Les fic­ci­ons han fet esclava la ment de l'infor­ma­dor (i, bé que no en deu viure,
el fan viure!). Talese, per altra banda, volia escriure una crònica: limi­tar-se a nar­rar els fets con­crets, res més. Quina llàstima que una història tan bona no l'hagi presa el reti­rat Phi­lip Roth per dur-la al màxim nivell lite­rari!