Festa al Cel

Ens hem que­dat sense la Festa al Cel. Anava a dir “A Mataró ens hem que­dat sense la Festa al Cel”, però me n'he abs­tin­gut perquè no m'acu­sin de loca­lisme i, sobre­tot, perquè havent com­pro­vat els altres anys la quan­ti­tat de públic vin­gut de fora que l'exhi­bició aèria con­gre­gava em sem­bla que puc afir­mar que és mig Cata­lu­nya la que s'ha que­dat sense. L'alcalde ha argüit motius econòmics: no s'han tro­bat patro­ci­na­dors, i l'Ajun­ta­ment no pot supor­tar tot sol la des­pesa. A mi em sem­bla que a l'alcalde li ha anat bé la difi­cul­tat. És d'esquer­res, i les esquer­res sem­pre han obser­vat amb dis­plicència una “festa” que té molts ingre­di­ents mili­tars i mili­ta­ris­tes i que s'emporta uns diners que es poden des­ti­nar a neces­si­tats més peremptòries. Les neces­si­tats peremptòries de Mataró fan molt volum i el compte cor­rent muni­ci­pal està molt a zero. Parlo de l'esquerra mode­rada. L'altra, la radi­cal, s'opo­sava a la festa pels matei­xos motius i també perquè com que està impreg­nada de puri­ta­nisme l'ale­gria dels altres la inco­moda. L'esquerra radi­cal és con­ven­tual i con­tem­pla el món i les seves pom­pes des de la gelo­sia escan­da­lit­zada de la mare tor­nera.

He estat espec­ta­dor de les dues Fes­tes al Cel que s'han cele­brat a Mataró després que Bar­ce­lona, que sem­pre reac­ci­ona més de pressa i amb més astúcia, ens tras­passés la cele­bració volàtil, la des­pesa i el ron­di­neig dels radi­cals. El pri­mer any va ploure. Molts avi­ons no es van enlai­rar, i uns altres van que­dar per sobre els núvols. El segon any va fer sol. Els avi­ons es van poder exhi­bir i la platja es va omplir com el dia del cas­tell de focs de la festa major. La veri­tat és que em vaig enso­pir. Jo anava a veure avi­ons fent piru­e­tes i vaig com­pro­var que en feien poques i s'hi havia d'enten­dre. Els que sabien els noms i el model dels avi­ons i les pres­ta­ci­ons que cada un podia ofe­rir s'ho van pas­sar molt bé. Els altres ens limitàvem a espe­rar el número final, quan els avi­ons volen en esqua­dri­lla dis­ci­pli­nada i fan ban­de­res de fum i eme­ten soroll. A Viena s'estan dues hores espe­rant El Danubi blau i la Marxa Radetzky, a Cale­lla de Pala­fru­gell dues més per a La bella Lola i El meu avi, i a Mataró tot un matí per a la traca final dels avi­ons. L'Ajun­ta­ment con­fi­ava que els visi­tants vin­guts amb cotxe i amb trens equi­li­bra­rien l'esforç econòmic que­dant-se a dinar als res­tau­rants del port i del pas­seig Marítim, però la majo­ria va venir amb la car­ma­nyola o va tor­nar a casa.

El cas és que ens hem que­dat sense la Festa al Cel. Suposo que l'altra, la que el cel cele­bra quan hi entra un
peca­dor pene­dit, i que és més ale­gre que quan hi entren deu mil jus­tos,
segueix en plena vigència. L'esquerra, la radi­cal i l'altra, hi serà molt com­pli­men­tada.