Plas, plas, plas...

En aquest món de mones, tots tenim dies millors i dies en què ni estem per tirar coets ni ens agrada que els altres en tirin. Per exem­ple: l'endemà de morir-nos. Jo ja he dei­xat dit als de casa que s'estalviïn tota mena d'actes de comiat quan m'arribi l'hora. I és que no res­ponc de mi, si volen que els sigui franc: tal com van les coses, podria ben ser que la con­currència m'agafés massa sus­cep­ti­ble i algú se n'anés esbron­cat. Per què ho dic? Doncs perquè últi­ma­ment he hagut d'anar a dos fune­rals seguits, un de civil i l'altre, religiós. En tots dos aco­miadàvem per­so­nes entra­nya­bles. I bé, el com­por­ta­ment dels amics, cone­guts i salu­dats va ser tan imma­dur, tan propi d'una soci­e­tat en per­ma­nent ado­lescència, que he deci­dit blin­dar l'ocasió de tocar el dos en abso­lut silenci. Can­tin, can­tin amb mi el bolero: sólo se muere una vez...

No parlo pas dels ridículs aplau­di­ments a la sor­tida del fèretre, sinó d'un cap­te­ni­ment encara més cap­fluix. A l'acte civil que els deia, amb la sala del tana­tori plena a ves­sar, uns com­panys del difunt van sor­tir a lle­gir frag­ments prèvia­ment tri­ats a consciència. Eren uns tex­tos bellíssims, molt emo­tius, que feien pen­sar, i tant que sí. Llàstima que després de cada lec­tura, la con­currència esclatés en una salva d'aplau­di­ments osten­to­sos, pro­lon­gats, cir­cen­ses. Va anar d'això que la con­duc­tora de l'acte no demanés uns minuts per a la publi­ci­tat. Un ancià amic de la família fins i tot va supli­car que, havent aca­bat, no l'aplau­dis­sin i que mires­sin de refle­xi­o­nar sobre la pro­fun­di­tat del que anava a dir. De què, moreno! Més de mitja sala devia pen­sar que repa­pi­e­java. El van aplau­dir com a un torero!

Pel que fa a l'acte religiós, abans que el fèretre i els fami­li­ars entres­sin a l'església, la nau sem­blava el mer­cat de Calaf. Bar­rila d'una ban­cada a l'altra, ria­lles, ale­grois de retro­bar-se, salu­da­des per aquí, cites per allà. No m'estra­nya­ria gens que s'hi acabés tan­cant algun negoci... A veure, no vol­dria pas posar-me trans­cen­dent, eh? Tan­ma­teix, si venir a dir-me adéu quan sigui jo el del calaix no ha de ser­vir ni tan sols per fer uns ins­tants d'intros­pecció i refle­xi­o­nar sobre la vida i la mort –ja no parlo de cap espi­ri­tu­a­li­tat–, millor que deixi una ronda pagada a la tasca. Perquè, qui us asse­gura que jo no estaré sos­pe­sant el tema?