Un botiguer

Tenim a la ciu­tat una plaga d'esca­ra­bats. Tot­hom en parla. L'altre dia en vaig veure un rodant per casa i em vaig alar­mar. Al cap d'uns dies en vaig veure un altre i vaig anar a la botiga a dema­nar con­sell i adqui­rir el pro­ducte que em reco­ma­nes­sin. Ara vostès han que­dat parats. No vaig anar a un super­mer­cat a triar una ela­bo­ració de les que s'anun­cien a la tele­visió sinó a una botiga amb tau­lell i uns depen­dents al dar­rere. Con­cre­ta­ment a una dro­gue­ria. I no una dro­gue­ria qual­se­vol, sinó a can Boter.

Vaig expli­car fa uns dies que el meu amic i his­to­ri­a­dor Joan Safont ha escrit un lli­bre, Capi­tans del comerç, on entre­vista cin­quanta comer­ci­ants cata­lans per encàrrec del gremi que els agrupa. L'excon­se­ller Antoni Subirà el va venir a pre­sen­tar fa unes set­ma­nes. Subirà es va enfi­lar defen­sant els vene­dors a la menuda i va aca­bar dient: “Tot­hom aquí sap que si un dia algú de vostès neces­sita un rati­cida té a la seva dis­po­sició una botiga, situ­ada a qua­tre pas­ses d'on ens tro­bem, en la qual l'amo no es limi­tarà a ven­dre'ls una solució química sinó que els expo­sarà una tesi sobre els rato­lins.” No va dir el nom de la botiga, però tot­hom el va enten­dre: can Boter.

Jo no volia un rati­cida sinó un exter­mi­na­dor d'esca­ra­bats, i em vaig fer pre­sent amb tota natu­ra­li­tat a can Boter. Em va aten­dre l'amo. “Tinc esca­ra­bats.” “Com tot­hom, i per for­tuna per a mi.” Com poden veure aquí no es gas­ten com­pli­ments. “Negres o ros­sos?” “Ros­sos.” “Així són ale­manys.” “Han vin­gut d'Ale­ma­nya?” “És per dis­tin­gir-los dels negres, que en diem ame­ri­cans.” Em va expli­car l'ori­gen de la plaga: “L'emma­gat­ze­matge de certs ali­ments, fins ara des­co­ne­guts aquí, que con­su­mei­xen els nou­vin­guts.” Esca­ra­bats negres ame­ri­cans, esca­ra­bats ros­sos ale­manys que s'han desen­vo­lu­pat a con­seqüència de la nova immi­gració... Sem­bla­ria que ens movíem pels límits de la incor­recció però res més lluny: parlo amb un científic fred com una nevera de labo­ra­tori. Goso sug­ge­rir-li la marca d'un insec­ti­cida efec­tiu que anti­ga­ment havia com­prat en con­tingències sem­blants. “Ni pen­sar-hi; els esca­ra­bats han mutat i hi ballen a sobre.” Em treu un pro­ducte del qual em diu la com­po­sició química fins a l'últim detall. Em des­criu amb tanta pre­cisió la mort que faran els esca­ra­bats i les seves cries que sóc a punt de dei­xar que cam­pin per casa i ser­vir-los molles de pa. Després, la poso­lo­gia: “Fes el que et dic i t'asse­guro que no veuràs un esca­ra­bat fins l'any que ve.” De moment cap altre ha donat senyal de vida. Ho veuen? Com que no sóc expert en esca­ra­bats, en una botiga sense per­so­nal ni per­so­na­li­tat hau­ria triat a la babalà i encara ani­ria a cops d'escom­bra. Can Boter no surt al lli­bre d'en Safont perquè no hi devien caber tots els boti­guers.