Erdogan I

A hores d'ara espi­go­lar què ha pas­sat a Tur­quia i qui hi ha dar­rere del colp d'estat és una teme­ri­tat. Una teme­ri­tat necessària, que cal assu­mir des de la distància i la ignorància amb tres dits de front i tota la prudència del món. Però, sigui el que sigui, al dar­rere de tot ple­gat hi ha l'astut i feroç Recep Tayyip Erdo­gan. Erdo­gan ha mani­pu­lat amb guant i mà de ferro la dar­rera política a Tur­quia per assu­mir poders abso­luts. Des que va con­vo­car elec­ci­ons, l'1 de novem­bre de l'any pas­sat, amb la intenció d'inves­tir-se més pare de la pàtria que ningú, ha men­tit fins a l'estra­tos­fera per des­le­gi­ti­mar els seus rivals, aca­bar la resistència kurda i con­tro­lar fins al dar­rer res­sort d'influència. Al davant, a part del PKK, només tenia l'exèrcit, una part de la judi­ca­tura i Fetu­llah Gulen, cone­gut com el pare de l'OPUS islàmic. El fracàs del colp d'estat més poti­ner de la història recent de Tur­quia li ha permès reduir els tres fronts de resistència. La revolta mili­tar ha dei­xat una estesa de cen­te­nars de morts, però la victòria del pre­si­dent turc arros­se­garà una cadena de milers de repre­sa­li­ats. Seguint les teo­ries més velles i escèpti­ques del prag­ma­tisme polític, per tro­bar què i qui hi ha dar­rere de cada cosa cal pre­gun­tar-se qui en traurà pro­fit. N'ha tret i en traurà encara més Erdo­gan. La comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal va cla­mar con­tra el colp en nom de la democràcia. Òbvi­a­ment, amb el colp mili­tar per­dia la democràcia, però amb el tri­omf d'Erdo­gan també, i pot­ser encara més.