Vulnerables

Els dar­rers atemp­tats ter­ro­ris­tes esde­vin­guts a França i Bèlgica han pro­vo­cat a Europa una crei­xent sen­sació de vul­ne­ra­bi­li­tat. L'atemp­tat de Niça del 14 de juliol, diada naci­o­nal fran­cesa, ha encès totes les alar­mes perquè denota la capa­ci­tat d'Estat Islàmic (EI) de col­pe­jar on, quan i com vol. I això és inde­pen­dent de si real­ment dar­rere de l'acció assas­sina de Moha­med Laho­ua­iej-Bouh­lel hi havia EI o si es tracta d'una acció indi­vi­dual que aquest s'ha atribuït per soci­a­lit­zar encara més el ter­ror. EI, com en el seu moment Al Qaida, s'ha con­ver­tit en una icona que actua per franquícies rela­ci­o­na­des o no amb la direcció giha­dista. De fet, entre els ser­veis de segu­re­tat hi ha el con­ven­ci­ment que en la mesura que EI perdi ter­reny a Síria i l'Iraq per efecte dels bom­bar­deigs i de l'actu­ació dels exèrcits d'aquests països i de les milícies kur­des i de l'opo­sició siri­ana s'incre­men­ta­ran les acci­ons ter­ro­ris­tes a Europa que, després de Niça, poden afec­tar qual­se­vol loca­li­tat i no només a les capi­tals dels estats (Madrid, 2004; Lon­dres, 2005; París, 2015; Brus­sel·les, 2016).

Com fer front doncs a l'actual amenaça ter­ro­rista atès que tots som vul­ne­ra­bles i ningú no està en con­di­ci­ons d'asse­gu­rar el risc zero perquè una acció cri­mi­nal com la de Niça no reque­reix ni de grans recur­sos, ni de gran pre­pa­ració, ni tan sols d'armes de com­bat?

En pri­mer lloc, ser cons­ci­ents de la nos­tra vul­ne­ra­bi­li­tat i que no hi ha solu­ci­ons mira­cu­lo­ses que garan­tei­xen la fi de les acci­ons cri­mi­nals indis­cri­mi­na­des. No es tracta d'apren­dre a con­viure fatal­ment amb el ter­ror, sinó de des­con­fiar dels dis­cur­sos que pre­go­nen apli­car la força mili­tar i polítiques d'exclusió dels musul­mans per posar fi al mal­son d'EI. En segon lloc, cal no caure en l'error de creure que les orga­nit­za­ci­ons ter­ro­ris­tes no tenen objec­tius polítics. En el cas d'EI aquests sem­blen clars: con­so­li­dar el ter­ri­tori a Síria i a l'Iraq i pro­jec­tar la guerra a Europa i els Estats Units (San Ber­nar­dino, 2015; Orlando, 2016). Això està pro­vo­cant un incre­ment dels movi­ments xenòfobs i d'extrema dreta que agu­dit­zen les ten­si­ons a l'inte­rior de la UE i donen lloc a l'incre­ment de les acti­tuds euro­escèpti­ques que afe­blei­xen la cohesió euro­pea i pro­vo­quen el rebuig dels immi­grants i dels que fugen de la guerra i d'EI.

En ter­cer lloc, és evi­dent que l'islam té pen­dent el debat sobre la moder­nit­zació que passa per la sepa­ració de política i religió. I en aquest debat té un paper clau l'islam euro­peu, que és l'únic que pot expres­sar-se en un marc democràtic on el diàleg i la con­fron­tació d'idees és pos­si­ble. Tan­ma­teix, en la mesura que s'impo­sen polítiques xenòfobes i euro­escèpti­ques es degrada la cohesió i la qua­li­tat democràtica d'Europa i la con­seqüència d'aques­tes polítiques d'exclusió, que afa­vo­rei­xen la for­mació de gue­tos i un com­por­ta­ment comu­ni­tari tan­cat, no només està obs­ta­cu­lit­zant aquest debat sinó que el fa impos­si­ble. Aquest cons­ti­tu­eix l'objec­tiu últim d'Estat Islàmic i altres grups simi­lars que pre­te­nen fer d'una versió espúria de l'islam –el wah­ha­bisme radi­cal– la norma de con­ducta dels bons musul­mans, d'ací la pro­li­fe­ració d'atemp­tats con­tra els musul­mans xiïtes, la majo­ria de sun­ni­tes no wah­ha­bi­tes i altres mino­ries reli­gi­o­ses, i d'ací també els rei­te­rats intents de soci­a­lit­zar el ter­ror a Europa per pro­vo­car un incre­ment de la isla­mofòbia que afa­vo­reixi l'adopció de res­pos­tes polítiques equi­vo­ca­des que refor­cen el dis­curs giha­dista que exis­teix una guerra d'Occi­dent con­tra l'islam des de les Cro­a­des al colo­ni­a­lisme, pas­sant més recent­ment per les ocu­pa­ci­ons d'Afga­nis­tan, Iraq, Líbia...

Final­ment, és hora de revi­sar les polítiques exte­ri­ors i dotar-les d'una dimensió ètica: ras i curt, resulta inac­cep­ta­ble que, per interes­sos econòmics i de real­po­li­tik, es seguei­xen man­te­nint rela­ci­ons amb règims que anor­reen les lli­ber­tats i els drets humans o amb règims teocràtics que, direc­ta­ment o indi­recta, pro­mo­ci­o­nen i finan­cen els grups giha­dis­tes. Tam­poc no es poden impul­sar acci­ons mili­tars que desem­bo­quen en estats o regi­ons falli­des que obren noves por­tes a l'actu­ació de grups ter­ro­ris­tes. Igual­ment tam­poc no es pot res­pon­dre amb el silenci o amb retard a l'escla­fa­ment dels pro­ces­sos de tran­sició política (Bah­rein), als cops d'estat (Egipte) o als intents de cop d'estat (Tur­quia) per molt que siguin cri­ti­ca­bles les deri­ves isla­mis­tes, auto­ritàries o con­tra l'estat de dret de Moha­med Mursi o de Recep Tayyip Erdo­gan.