El país i el Procés

Quan un acu­mula més de 54 anys d'acció política, modesta però con­ti­nu­ada, es pot per­me­tre el luxe de refle­xi­o­nar i adver­tir les noves gene­ra­ci­ons sobre les equi­vo­ca­ci­ons come­ses per aquells que vam inten­tar con­so­li­dar la democràcia i recons­truir el país després del fran­quisme. En pri­mer lloc, cal des­sa­cra­lit­zar la tran­sició democràtica espa­nyola, i més ara, quan hi ha unes noves gene­ra­ci­ons que inten­ten fer la seva tran­sició i poden come­tre els matei­xos errors i espe­ran­ces que els de la meva gene­ració. Jo, que sóc inde­pen­den­tista des que vaig tenir ús de raó, em vaig creure la bona volun­tat de fer un estat plu­ri­na­ci­o­nal, plu­ri­lingüístic i plu­ri­cul­tu­ral perquè vaig tenir con­fiança en polítics com Jordi Pujol, Miquel Roca, Antoni Gutiérrez Díaz, Rai­mon Obi­ols i el meu mes­tre Josep Benet.

Vam ser uns inno­cents. Els naci­o­na­lis­tes espa­nyols d'Ali­anza Popu­lar i el PSOE van bas­tir un Estat espa­nyol en què no hi cabia la plu­ra­li­tat. Una llen­gua, una cul­tura i una ban­dera, i natu­ral­ment, una sola nació: Espa­nya. I tot, amb el suport dels poders fàctics de l'Estat i dels grans poders econòmics i finan­cers. Can­viar-ho tot per no can­viar res. I van crear una gran gàbia, dins la qual, incons­ci­ent­ment, nosal­tres ens hi vam ficar: la Cons­ti­tució espa­nyola es va con­ver­tir en un dogma de fe.

En segon lloc, hi va haver el pujo­lisme. Després de la gran ope­ració d'estat de la tor­nada del pre­si­dent Tar­ra­de­llas, els poders de l'Estat cen­tral van creure paci­fi­cada Cata­lu­nya i es va fre­nar la gran força trans­for­ma­dora del PSUC i les altres for­ces d'esquerra cata­la­nes, que en el cas del PSC van fer un segui­disme tar­ra­de­llista que algun dia hau­ran d'expli­car per a la història. Del desori i la manca de resul­tats del govern de Tar­ra­de­llas en va sor­gir el pri­mer govern de Jordi Pujol i la con­so­li­dació del pujo­lisme, que es va man­te­nir 23 anys i va cons­truir les úniques estruc­tu­res d'estat reals fins ara exis­tents: el model d'ense­nya­ment amb la immersió lingüística, la cor­po­ració cata­lana de ràdio i tele­visió amb TV3 com a vai­xell insígnia, la con­so­li­dació del model de sani­tat català, la cre­ació de la Poli­cia de Cata­lu­nya com un cos inte­gral de segu­re­tat, i la poten­ci­ació de cen­te­nars d'asso­ci­a­ci­ons, fun­da­ci­ons i enti­tats que van per­me­tre crear una xarxa social i naci­o­nal que va con­so­li­dar no sols el pujo­lisme, sinó el cata­la­nisme, aju­dant a posar les bases del sobi­ra­nisme.

És cert –com vaig adver­tir als anys vui­tanta– que la cre­ació del sec­tor dels nego­cis de Con­vergència pro­vo­ca­ria a mitjà o llarg ter­mini la des­trucció del pujo­lisme, com així ha estat, però no siguem mise­ra­bles i no obli­dem que Jordi Pujol i la seva obra de govern han estat impres­cin­di­bles per crear les con­di­ci­ons actu­als. Això és el que hau­rien d'inte­ri­o­rit­zar les noves gene­ra­ci­ons con­ver­gents que avui ja ple­na­ment inde­pen­den­tis­tes mal­den per cons­truir una nova força política.

En ter­cer lloc, s'ha comès una gran equi­vo­cació durant les últi­mes dècades de recons­trucció naci­o­nal del país: la col·locació en llocs estratègics de per­so­nes que ano­me­na­rem xit­xa­rel·los, que no havent tre­ba­llat mai fora de les ins­ti­tu­ci­ons –i no em refe­reixo als fun­ci­o­na­ris que han pas­sat unes opo­si­ci­ons– han estat en molts casos un càncer que ha fet metàstasi i, menys­pre­ant els fun­ci­o­na­ris, han diri­git dife­rents estruc­tu­res de govern pel sim­ple fet de por­tar un car­net deter­mi­nat a la but­xaca. Aquest fet ha impe­dit a les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons fun­ci­o­nar amb més eficàcia i dina­misme, jun­ta­ment amb la manca d'una veri­ta­ble Escola Naci­o­nal d'Admi­nis­tració Pública.

Quart. El Procés, que es va enge­gar per la força i l'empenta d'ERC i l'ANC, més enti­tats com Òmnium Cul­tu­ral, es va esten­dre com una taca d'oli per tot el país i va nor­ma­lit­zar l'inde­pen­den­tisme entre la ciu­ta­da­nia, i Con­vergència Democràtica va fer el pas, sota la direcció d'Artur Mas, de pujar a l'onada inde­pen­den­tista i fer-ho amb con­tundència. Aquesta onada, però, avui passa un moment crític. ERC és la punta de llança, com sem­pre; CDC, sense com­ple­xos, busca un nou nom i es declara inde­pen­den­tista; l'ANC pateix un cert des­gast, però intenta tro­bar el seu lloc; Òmnium con­ti­nua fent el seu ser­vei, així com l'AMI. Però l'inde­pen­den­tisme neces­sita ampliar la seva base social. I això només pot venir per un canvi en la direcció de la CUP i perquè Bar­ce­lona en Comú i En Comú Podem dei­xin de somiar que Espa­nya pot can­viar.

El millor que pot pas­sar és un govern del Par­tit Popu­lar i Ciu­ta­dans que obli­garà –espe­rem– totes les for­ces polítiques cata­la­nes a fer un bloc pel dret de deci­dir i la inde­pendència. Aquests i molts altres són ele­ments sobre els quals cal refle­xi­o­nar aquest estiu. L'Onze de Setem­bre ens hem de tor­nar a mobi­lit­zar i hem de donar un suport clar a la qüestió de con­fiança que afron­tarà el pre­si­dent Puig­de­mont el pròxim mes de setem­bre.