Infàncies de totes les edats

Si algú té per casa algun joguet que, per més que hi passi el drap, no hi ha manera de fer-lo net, que no s'amoïni: no és que estigui brut, és que és antic. És un mètode infal·lible, encara que els experts el jutgin poc científic, per distingir els autèntics objectes de col·leccionista dels ignominiosos trastos vells, la pols justament. En les antiguitats, aquestes partícules de sorra volàtil, a còpia de persistir-hi, hi han quedat incrustades com una purpurina que no les degrada, sinó al contrari: els dóna prestigi. Ahir, al local social de Quart, en la primera Trobada de Joguets de Col·lecció que organitza l'Ajuntament, amb l'assessorament del Museu del Joguet de Figueres, n'hi havia un ampli assortiment, tot de nines, i jocs, i peluixos i cotxes de llauna, cada un amb la seva pertinent capa de pols sedimentada, que els donava un aire mat, una mica descolorit i desvalgut. Els objectes que evoquen infàncies tan llunyanes semblen desprendre una música secreta i tenebrosa que tant pot moure al terror com a la pietat. Hi havia, per exemple, alguns cotxets de nina de principis del segle XX que invitaven a bressolar un cadàver, o col·leccions senceres de fotos de família recollides d'algun àlbum anònim que feien venir ganes de plorar, perquè qualsevol hi hauria pogut reconèixer el seu propi primer dia de Rams. D'altres, en canvi, aquells que els nostres dits encara van ser a temps de tocar, abans d'amortallar-los en ambre la pols, despertaven aquella simpatia una mica reticent dels amics perduts i retrobats, i a Quart, entre la trentena d'expositors participants, n'hi havia molts, d'aquesta classe, joguets de no fa més de trenta o quaranta anys que converteixen inopinadament la vida mateixa dels interessats en una antigalla. Hi havia, perquè us feu una idea de la magnitud del túnel que fan travessar fires com aquesta, des de cromos de Mazinger Z i xapes de la Heidi, a capses senceres d'Airgam Boys i Geyper Man, projectors de CinExin, contes de la família Telerín (la del «Vamos a la cama») i la inefable Nancy, en competència inesperada amb la Lesly i el Baby Mocosete (una debilitat), encara que el joguet que va encongir-me el cor va ser el Fort-Tin Comansi i el record del seu cactus de plàstic. Hi havia, en fi, joguets que ni tan sols són per jugar, com els bebès preborn, uns ninos arrugats, encongits encara per un espasme del part, d'un realisme inquietant, que importen dels Estats Units uns artesans sabadellencs que els munten, els pinten a mà per donar-los aquella coloració d'urticària congestionada dels nadons, i els implanten un a un els cabells i les pestanyes. Costen entre 150 i 400 euros, i els compren sobretot, explica la mestressa, «dones grans perquè els facin companyia, per abraçar-los quan se senten soles».