Globus sonda

Superades l'adolescència, les tutories dels instituts i les confortables simplicitats dels partits extraparlamentaris d'esquerra, la vida funciona a base d'anar llançant globus sondes. En llancen, els millors i les millors joves de cada grup, quan surten de marxa a les nits, guipen qui els fa més el pes i envien els globus sondes corresponents per poder saber si aquella nit sucaran o tornaran sense estrenar-se a casa. I ho saben encara molt millor polítics com l'Obama, de qui llegeixo que, abans de decantar-se a donar el suport a Hillary Clinton, es va encarregar “de punxar el globus sonda del seu vicepresident, quan es plantejava entrar a la cursa electoral per arribar a la Casa Blanca”. Sí. Els polítics més ben preparats de tots, llancen globus sondes i, quan els convé, els punxen. No és estrany, doncs, que ara Mariano Rajoy no sàpiga què fer per tornar a ser president de l'estimat país del costat, que ni té prou punxa i preparació, ni tampoc el Tribunal Constitucional dóna per tantes coses. Però això, a mi, que em miro la pel·lícula des d'una altra sala, m'és força igual. Fins dimecres m'amoïnava molt més no saber a quina etapa érem els d'aquesta sala. Em feia por que amb tantes manifestacions, enceses d'espelmes, ruis, duis, fulls de ruta, agafades de mans i tantes altres amenitats, haguéssim oblidat les regles més elementals de les partides de botifarra. No les guanya el que té el millor joc, sinó el que sap arriscar més. Encara que sigui fent catxes. No ho és cap la decisió que va aprovar dimecres el Parlament de Catalunya. Ens va dignificar a tots. Votem què votem. Perquè passar d'un Parlament de fireta a un de debò ens fa més dignes. S'hi pot estar en contra, naturalment. Però els que diguin que no és així, haurien d'aclarir-nos també qui els paga.