Que pesadets!

A Espa­nya tot­hom vol gua­nyar per gole­jada. Allò que en llocs civi­lit­zats conei­xen com “cul­tura del pacte” és un con­cepte estra­fo­lari entre espa­nyols. Resulta molt bèstia dir-ho, però Aznar va ser l'últim exem­ple d'habi­li­tat per a l'acord. Som­niem pac­tes les hie­nes? També la tran­sició va ser un llarguíssim pacte entre fran­quis­tes, para­fran­quis­tes, demòcra­tes i para­demòcra­tes. Vist des d'ara, tot allò va ser molt menys exem­plar del que alguns es van entes­tar a fer-nos creure, però almenys el carro va tirar avant sense estim­bar-se. Ara ja no hi ha res d'això. Ara el Par­tit Popu­lar gua­nya les elec­ci­ons amb un resul­tat indis­cu­tit i el seu líder espera que canviï el sen­tit de rotació de la Terra abans de moure ell un sol dit. Rajoy vol gua­nyar-ho tot per la fatiga dels altres. En qual­se­vol altre lloc del món el ven­ce­dor d'unes elec­ci­ons gas­ta­ria hores i tabac per convèncer els seus rivals. Aznar va accep­tar dis­sol­dre el ser­vei mili­tar obli­ga­tori, va can­viar el noms als gover­na­dors civils –i l'esmalt de les ungles– i va accep­tar un nou model de finançament autonòmic que al remat ha estat un parany, però va fer el gest. Rajoy ni es des­pen­tina, no sigui que li quedi en més evidència l'alopècia que li acla­reix la coro­neta. Diu el can­di­dat del PP que una cosa són 137 dipu­tats per a gover­nar i una altra de ben dife­rent 137 dipu­tats per ser inves­tit. Té raó. Gover­nar en mino­ria és molt més difícil. Rajoy agafa el rave per les fulles. Pot­ser ni es pre­sen­tarà a la inves­ti­dura. Mise­ricòrdia!