Qui no vol pols...

Tot­hom té els seus refe­rents. Fer cites literàries és prova d'eru­dició; recórrer a fra­ses cine­ma­togràfiques, no tant, però cadascú és fruit de la gene­ració a la qual per­tany. A la tri­lo­gia de Matrix, serial icònic de la ciència-ficció de finals del XX i prin­ci­pis del XXI, un dels per­so­nat­ges, francès, explica als pro­ta­go­nis­tes que ell no creu en la “casu­a­li­tat” sinó en la “cau­sa­li­tat”. O sigui, que les coses no pas­sen perquè sí. Dar­rere de cada succés hi ha un fet o una decisió. Europa viu ater­rida per la violència giha­dista, matiso, pels actes vio­lents amb vícti­mes euro­pees en ter­ri­tori del con­ti­nent i/o illes britàniques. Tota serp té el seu ou, i en el cas del ter­ror que dis­tri­bu­eix pel món Estat Islàmic qui el va covar van ser les prin­ci­pals potències occi­den­tals. Si bé els orígens del mer­der de l'Ori­ent Mitjà els hem d'anar a bus­car al trac­tat secret entre el dipu­tat con­ser­va­dor britànic Mark Sykes i el diplomàtic francès François Geor­ges-Picot un maig de 1916 –pel qual el Regne Unit i França es repar­tien l'Ori­ent Mitjà aca­bada la I Guerra Mun­dial–, el con­flicte actual és en bona part fill d'un 2 d'agost de 1991, data que marca l'inici de la guerra del Golf, també cone­guda com “ope­ració Tem­pesta del Desert”. Avui fa tot just un quart de segle, George Bush pare –després el fill arro­do­ni­ria el negoci– deci­dia envair l'Iraq. El país havia pas­sat d'aliat fona­men­tal per fre­nar l'expan­si­o­nisme xiïta iranià a ser l'ene­mic a batre. Der­ro­car Sad­dam Hus­sein com­por­tava fer tron­to­llar el fràgil equi­li­bri regi­o­nal, però els interes­sos nord-ame­ri­cans pel petroli ira­quià eren supe­ri­ors. A dar­rera hora, però, Bush pare va fer aca­bar aquell gran embo­lic en un coi­tus inter­rup­tus, fent marxa enrere quan tenia Bag­dad a les mans. Hau­rien de pas­sar deu anys i un oportú atac al cor de l'imperi per por­tar-nos on som ara: en una espi­ral de guer­res on, com fan­tas­mes, apa­rei­xen i des­a­pa­rei­xen orga­nit­za­ci­ons ter­ro­ris­tes de les quals mai havíem sen­tit a par­lar, men­tre allà moren milers d'inno­cents i aquí regu­lar­ment ens man­te­nen en un cal­cu­lat estat de vigília a còpia d'atemp­tats a la població civil.