‘Donec perficiam'

La frase en llatí que pre­si­deix aquest arti­cle era el lema que feien ser­vir les Reials Guàrdies Cata­la­nes –la guàrdia pre­to­ri­ana de l'arxi­duc Car­les III– durant la Guerra de Suc­cessió Espa­nyola, per sig­ni­fi­car que man­tin­drien la lluita “fins a reei­xir”. Un clam, doncs, d'asse­ve­ració i con­fiança: la victòria és pos­si­ble però l'hau­rem de suar. Fer història no és fàcil; sem­pre és més còmode fer política. Cata­lu­nya fa temps que afronta un repte colos­sal: tren­car la sacro­santa uni­tat d'Espa­nya, inqüesti­o­na­ble durant tres centúries i raó de fons d'una sag­nant guerra civil que va pre­ce­dir qua­ranta anys de dic­ta­dura i qua­ranta anys d'un miratge democràtic. Fa un any, tal dia com avui, l'ales­ho­res pre­si­dent Artur Mas sig­nava el decret de con­vo­catòria de les elec­ci­ons al Par­la­ment que havien de tenir lloc el 27 de setem­bre del 2015. La con­vo­catòria es pre­sen­tava com un ple­bis­cit en què el poble havia d'esco­llir entre dues con­cep­ci­ons: Cata­lu­nya inde­pen­dent o Cata­lu­nya autonòmica (Cata­lu­nya fede­ral?, pur sen­tit de l'humor). Els elec­tors van vali­dar una majo­ria inde­pen­den­tista for­mada per 72 dipu­tats i dipu­ta­des avin­guts a mit­ges, però units pel cordó umbi­li­cal d'un objec­tiu únic: l'alli­be­ra­ment naci­o­nal. Aquesta és la veri­ta­ble revolta. La resta, teo­ries i dis­cur­sos per a estu­di­ants de polítiques. La maquinària espa­nyola està sent impla­ca­ble, perquè entre l'alt fun­ci­o­na­riat, les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons de l'Estat i els polítics his­pans de tota mena de cues i pelat­ges hi ha una­ni­mi­tat sense fis­su­res: Cata­lu­nya és espa­nyola i això no ho can­via ni que baixi la Verge i s'apa­re­gui al catòlic Jorge Fernández Díaz. Només el propi con­ven­ci­ment que el procés no té marxa enrere ens por­tarà a l'èxit. És la volun­tat de llui­tar fins a reei­xir, en aquesta guerra més calenta que freda. Ara toca el torn als nos­tres càrrecs elec­tes, amb la pre­si­denta del Par­la­ment al cap­da­vant. Pot­ser un dia el poble català haurà de sor­tir al car­rer però no per mani­fes­tar-se en lli­ber­tat sinó per evi­tar que no ens l'escla­fin. Ales­ho­res sabrem si estem dis­po­sats, nosal­tres també, a arri­bar fins al final.