Paral·lelismes

He invertit temps cercant-ho, per assegurar-me que en el segle i escaig passat no ha tingut lloc un desgavell polític semblant al que vivim a la nostra terra en aquest moment. En dir “la nostra terra”, m'he referit a Catalunya. En realitat ens tenen agafats per un lloc dolorós que no diré, motivant i promovent aquesta mena de repressió inacabable, insostenible i negativa per a la població. L'agressió que anys enrere havia estat subtil i disfressada, ara no es prenen ni la molèstia de fer-ho: els mitjans de comunicació estatal tenen de manera permanent “taula parada” gairebé tots.

Diàriament hom pot assabentar-se de la insolidaritat dels catalans, de les riqueses que tots tenim guardades qui sap on! Fa la impressió que nosaltres som per a la resta del territori un aplec de subnormals psíquics la tendència comuna dels quals és agredir a fora i a dintre. Hi ha honroses excepcions, poques, de persones no vinculades a partits o bé familiarment a algú que exerceixi un treball o lideratge afí, ens respecten fora de Catalunya. D'altra banda, l'idealisme, en lloc de cercar l'admiració i el respecte amb el seu ben fer, cau en l'afany de poder, submissió i notorietat. Els catalans havíem gaudit d'un prestigi important en destacar-nos laboralment, artísticament, intel·lectualment i més. Sentiments d'admiració i d'enveja ens rodejaven. Ara pocs ens respecten i els seus qualificatius són injuriosos. Ens ensenyen del pressupost unes liquidacions referides a Catalunya, que ens agradarien: milloraríem un xic. Ells saben que no ens enganyen amb aquestes xifres tocades i retocades i que la realitat del que han aportat és una altra. És igual que ens enganyin: saben que és difícil i que cada exercici s'ha de protestar. Ni ens escolten! El que pretenen és mantenir enganyats la resta del país. Això sí que és important! Hem quedat sense amics!

Les notícies polítiques que decoren els mitjans són una mena de joc d'escacs en què un jugador destacat s'acara amb una vintena –o més– de jugadors d'un club. En els escacs, gairebé sempre guanya el jugador solitari: en la política, no. Hi ha un cert paral·lelisme entre la degradació política actual i els mesos anteriors a la revolta que va culminar en guerra civil de l'any 1936. Manuel Azaña, president de la República Espanyola, intuïa una acció definitiva. Sense un servei d'espionatge propi, sols amb els advertiments dels madrilenys, no era possible valorar la situació des de Barcelona. El popurri era impressionant: República Espanyola, Generalitat, UGT, UHP, POUM, PSUC, CNT, FAI, UDC, EC, ERC, FP, UR i algun altre. La falta de coordinació en moments tan transcendents, amb Calvo Sotelo assassinat, José Antonio empresonat i la crema d'esglésies i convents, va decidir la revolta de Franco. No és cert que la situació sigui la mateixa, no ho he dit en cap moment, però s'hi assembla. En realitat, ara cremem saliva!