El context

Quan aquesta set­mana pas­sada es va saber que l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona pro­mou una expo­sició al Born que com­por­tarà l'exhi­bició d'estàtues fran­quis­tes a l'espla­nada de davant de l'edi­fici, el pri­mer que vaig pen­sar va ser que jo devia estar equi­vo­cat quan el més pro­gres­sista era pre­ci­sa­ment aca­bar de treure totes les que hi ha a Cata­lu­nya. Això és el que em va sem­blar quan hi va haver la tan cri­ti­cada con­sulta a Tor­tosa sobre si s'havia de treure o no aquell hor­rorós monu­ment que hi ha al llit de l'Ebre. Doncs no, de seguida que hi va haver les pri­me­res crítiques a l'opor­tu­ni­tat de l'expo­sició Franco Victòria República, impu­ni­tat i espai urbà, la gent del par­tit d'Ada Colau i els seus socis van defen­sar que el que s'havia de fer amb el fran­quisme per cri­ti­car-lo era “con­tex­tu­a­lit­zar-lo” exhi­bint-ne estàtues eqüestres i altres al car­rer.

Amb aquesta res­posta vaig veure que no hi havia gaire res a dis­cu­tir si del que es trac­tava era d'arri­bar a alguna con­clusió sobre el fran­quisme i l'anti­fran­quisme. I que a vega­des el que importa és més el perquè que el què. No és el con­tin­gut, és per què s'ha pla­ni­fi­cat aquesta expo­sició. Una bona part de la fina­li­tat és pre­ci­sa­ment crear tota aquesta polèmica que ha bullit a les xar­xes soci­als i ha ves­sat cap als mit­jans. Era fàcil crear-la perquè el con­ti­nent era fins i tot més bon mate­rial per a la polèmica que el con­tin­gut. Aquest nou pro­gres­sisme (que no es dis­tin­geix del vell perquè són exac­ta­ment iguals i tenen el mateix esquema men­tal i com­par­tei­xen els matei­xos odis) sabia per­fec­ta­ment que situ­ant una expo­sició com aquesta al cen­tre cul­tu­ral del Born tre­pit­ja­ria l'ull de poll de no pocs inde­pen­den­tis­tes que tenen situat un refe­rent en el lloc que sim­bo­litza la lluita dels cata­lans el 1714. Ja vam assis­tir, en l'estrena de Colau com a alcal­dessa, a l'intent de can­viar el nom i l'ori­en­tació del Born Cen­tre Cul­tu­ral. I no s'ha de des­car­tar que ho acabi fent. Però pot­ser ni això, perquè on estan còmodes els comuns és més en la dialèctica que en els fets, en la con­fron­tació simbòlica que en l'assumpció de res­pon­sa­bi­li­tats. Si vol­gues­sin can­viar real­ment la soci­e­tat no es bara­lla­rien pre­ci­sa­ment amb qui té el pro­jecte més ambiciós per can­viar-la. No vol­drien entrar en con­flicte amb els par­ti­da­ris del procés inde­pen­den­tista, sinó amb els afer­rats a l'immo­bi­lisme. Ells matei­xos es dela­ten. Pre­fe­rei­xen l'statu quo que el canvi.

En clau inde­pen­den­tista, aquest és un con­flicte inne­ces­sari, perquè res­pon a la lògica tra­di­ci­o­nal dels par­tits. És interes­sada i de pen­sa­ment diri­git. El con­trari del que ha fet majo­ri­tari l'inde­pen­den­tisme. No és hora de dis­cu­tir amb qui només vol això. És hora de cons­truir un país. I si es fa bé, aquí s'hi apun­ta­ran les per­so­nes que cal­guin, dels par­tits que siguin.