Olimpiades

Quan érem petits i la tele només ens castigava per un sol canal, en blanc i negre, el pare, gens al·lèrgic a les manifestacions religioses, quan començaven les olimpíades, feia callar el televisor: “Prou! Una altra vegada la processó de Setmana Santa!” Potser per herència, abans del 92, vaig escriure molts papers contra el projecte olímpic barceloní. Em neguitejava que els recursos públics per a les noves instal·lacions imposessin retallades greus per a les obres a favor de l'esport en municipis dels espais de la Barcelona perifèrica. Tot i que sóc barceloní de naixement, ja em mirava el panorama amb ulls de baixllobregatí d'adopció.

Els inqüestionables èxits aconseguits amb aquells Jocs de la Barcelona 92, em van deixar, aleshores, en minoria. El meu era un parer erràtic. I com deien els clàssics, “sapientium est mutare consilium”. Tot amb tot, i quan tornem a estar capbussats en uns Jocs, que han deixat de banda l'alternativa Madrid, em torno a preguntar pel sentit de les protestes de tants i tants brasilers, que creuen esbiaixat el projecte faraònic de Rio. ¿No seria didàctic que els mitjans de comunicació ens expliquessin la lletra petita de tot plegat? D'altra banda, i en un país de tants i tants savis, amb líders d'opinió tan ben pagats, ¿no seria bo que fessin un parèntesi en el relat de serial denigrant de la comèdia dels PP-PSOE –i la resta— i ens tornessin a explicar tot això de l'olimpisme, tan enaltit pel baró de Coubertin i pel marquès de Samaranch? ¿Quin és l'acompliment dels ideals olímpics, altius-citius-fortius, i de la treva imposada en els conflictes bèl·lics (ep!, en aquell món antic), vistos des dels ulls de la Grècia d'avui o de les aventures tràgiques de qui vol fugir, pel Mediterrani –Mare nostrum, o mar casolà–, cap a un món menys salvatge?