Olimpiades

Quan érem petits i la tele només ens cas­ti­gava per un sol canal, en blanc i negre, el pare, gens al·lèrgic a les mani­fes­ta­ci­ons reli­gi­o­ses, quan començaven les olimpíades, feia callar el tele­vi­sor: “Prou! Una altra vegada la pro­cessó de Set­mana Santa!” Pot­ser per herència, abans del 92, vaig escriure molts papers con­tra el pro­jecte olímpic bar­ce­loní. Em negui­te­java que els recur­sos públics per a les noves ins­tal·laci­ons impo­ses­sin reta­lla­des greus per a les obres a favor de l'esport en muni­ci­pis dels espais de la Bar­ce­lona perifèrica. Tot i que sóc bar­ce­loní de nai­xe­ment, ja em mirava el pano­rama amb ulls de baix­llo­bre­gatí d'adopció.

Els inqüesti­o­na­bles èxits acon­se­guits amb aquells Jocs de la Bar­ce­lona 92, em van dei­xar, ales­ho­res, en mino­ria. El meu era un parer erràtic. I com deien els clàssics, “sapi­en­tium est mutare con­si­lium”. Tot amb tot, i quan tor­nem a estar cap­bus­sats en uns Jocs, que han dei­xat de banda l'alter­na­tiva Madrid, em torno a pre­gun­tar pel sen­tit de les pro­tes­tes de tants i tants bra­si­lers, que cre­uen esbi­ai­xat el pro­jecte faraònic de Rio. ¿No seria didàctic que els mit­jans de comu­ni­cació ens expli­ques­sin la lle­tra petita de tot ple­gat? D'altra banda, i en un país de tants i tants savis, amb líders d'opinió tan ben pagats, ¿no seria bo que fes­sin un parèntesi en el relat de serial deni­grant de la comèdia dels PP-PSOE –i la resta— i ens tor­nes­sin a expli­car tot això de l'olim­pisme, tan enal­tit pel baró de Cou­ber­tin i pel marquès de Sama­ranch? ¿Quin és l'acom­pli­ment dels ide­als olímpics, altius-citius-for­tius, i de la treva impo­sada en els con­flic­tes bèl·lics (ep!, en aquell món antic), vis­tos des dels ulls de la Grècia d'avui o de les aven­tu­res tràgiques de qui vol fugir, pel Medi­ter­rani –Mare nos­trum, o mar casolà–, cap a un món menys sal­vatge?