Arquitecte de Beirut

Potser la cosa més especial de l'estiu m'ha passat a Beirut. I això que de viatge jo volia anar a la Provença o a la Toscana, però com que la meva dona volia anar al Líban i com que som una parella igualitària que ho discutim tot, vam fer una assemblea, vam votar i va guanyar Beirut.   Un dia vam anar a una galeria d'art en una fàbrica mig abandonada i, tot pujant les escales, vaig al·lucinar perquè vam topar amb l'estudi de Bernard Khoury. Hi havia la porta entreoberta i, encara que la meva dona deia “Què fas? No hi entris”, hi vaig entrar mentre ella pujava fins a la galeria.

Khoury és un arquitecte genial. La seva obra forma part de la reconstrucció de Beirut després de la guerra civil de 1975 a 1991. Però, a diferència de la majoria d'obres, que inclouen arquitectura corporativa vulgar però també peces de Zaha Hadid, Herzog & de Meuron o un centre comercial de Rafael Moneo que és un simulacre de mercat àrab, Khoury no només no ha esborrat la violència de la guerra, sinó que, a més, ha inserit en els edificis el reconeixement que la violència continua, ara en forma de guerra global sense fi. Khoury també construeix edificis corporatius, però ho fa utilitzant formes que et confronten amb la guerra. Per exemple, la discoteca B018 és un bar de disseny minimalista que està enterrat a terra com si fos un búnquer. O diversos gratacels residencials tenen terrasses amb piscina decorades amb màstils en forma de canó antiaeri. O el restaurant Centrale té un teulat cilíndric que s'obre com si fos un submarí de guerra.   Al seu estudi, com que no deuen rebre gaires passavolants (i també perquè m'hi vaig dirigir en anglès americà, que fa basarda de veure com s'imposa com a llengua de poder), una noia em va ensenyar maquetes de Khoury. Al cap d'un moment, però, es va sentir l'espetec d'un motor i el retruny d'un muntacàrregues. Del muntacàrregues en va sortir el mateix Khoury a sobre una moto BMW, amb casc negre, jaqueta i pantalons de cuir i botes militars. Acostumat a veure creadors fent d'ànima sensible, va ser un èxtasi veure Khoury encarnant la mateixa duresa dels seus edificis. Vam parlar poc, és clar, sobre l'obra, sobre la guerra i sobre Barcelona i el Mediterrani europeu convertits en parcs temàtics.

La lliçó és dialèctica: de la mateixa manera que a l'altra banda del Mediterrani ens ensenyen com es construeix una estètica enmig de la violència permanent, en aquesta banda el repte és entendre que l'estètica de la pau (que ara a l'estiu encara s'exagera més amb les terrassetes, i les cervesetes, i els pantalons curts, i els festivals, i els horaris bàrbars), aquesta estètica, doncs, pot ser tan opressiva i paralitzant com la de la guerra –o més encara.