Un cas per a en Montalbano

L’home no pot aga­far el son de cap manera per culpa dels lla­drucs del gos del veí, que no para de bor­dar. Ja se les han tin­gut algun cop, amb l’amo del gos, i la cosa no s’arre­gla. L’home, que és capo­ral de poli­cia, pla­ni­fica una estratègia per des­lliu­rar-se de les molèsties, fa un tracte amb l’home que mena la grua muni­ci­pal i el gen­dre del gru­ista, un enco­fra­dor, que segres­ten en Lucky, que és com es diu el gos, i se l’empor­ten cap a un destí llunyà des­co­ne­gut amb la fur­go­neta de l’empresa de l’enco­fra­dor. La història i els per­so­nat­ges podrien ser res­ca­tats d’una trama dels casos del mític comis­sari Mon­tal­bano, que pre­ci­sa­ment ara es tor­nen a eme­tre per tele­visió els dimarts. Però la història no és cap relat de ficció que hagi pas­sat al fic­tici poble de Vigata de la Sicília d’Andrea Cami­lleri. La història, segons es relata, ha pas­sat a Navata, a l’Alt Empordà, i una càmera de segu­re­tat va regis­trar el moment que el segres­ta­dor enca­put­xat arre­ple­gava el gos (que es va dei­xar aga­far) i també la matrícula del vehi­cle amb què van fugir. El cas, que a Vigata l’hau­ria inves­ti­gat i pre­vi­si­ble­ment resolt en pocs dies en Mon­tal­bano entre àpats a ca l’Enzo, banys a Mari­ne­lla, i enra­bi­a­des i malen­te­sos amb la Lívia, aquí l’han inves­ti­gat els Mos­sos, entre aixe­ca­ments de cadàvers d’humans, inves­ti­ga­ci­ons per iden­ti­fi­car morts sense nom, per­se­cu­ci­ons de lla­dres de les auto­pis­tes, ame­na­ces de trac­to­ra­des, ocu­pa­ci­ons il·legals de cases... i han tar­dat gai­rebé tres mesos per poder posar a dis­po­sició judi­cial tots els mem­bres que con­si­de­ren que for­men part de la trama del segrest d’en Lucky: un capo­ral de la poli­cia local de Banyo­les, l’home que no podia dor­mir, i que va aga­far la baixa i, per tant, ara cobra sense tre­ba­llar; el xofer de la grua de Banyo­les i el seu gen­dre, l’enco­fra­dor. Tenen els cul­pa­bles (es deu haver de dir pre­sump­tes) però com que han apli­cat l’omertà sici­li­ana, que aquí és un dret fona­men­tal (no decla­rar en con­tra d’un mateix) que té reco­ne­gut qual­se­vol incul­pat, els mon­tal­ba­nos dels Mos­sos no han pogut des­co­brir en quin catau tenen ama­gat en Lucky o si, en el pit­jor dels casos, van matar el gos, un bor­der collie, que segons els amos no bor­dava i que no han esca­ti­mat recur­sos per dema­nar ajuda per si algú té alguna pista i el poden recu­pe­rar i que ha tin­gut grans mos­tres de soli­da­ri­tat social, amb con­cen­tra­ci­ons i actes ins­tats per Lex Anima. Tot­hom vol el Lucky sa i estalvi a casa. Un objec­tiu que, pre­vi­si­ble­ment, el comis­sari Salvo Mon­tal­bano acon­se­gui­ria, encara que fos fent algun pacte ale­gal amb algun mafiós local, que que­da­ria en secret. Però la trama i el final de la ficció en una Vigata ima­ginària es pot diri­gir cap on millor con­vin­gui al seu cre­a­dor, i a la Navata de l’Empordà fa de mal saber què li ha pas­sat a en Lucky per més pressió mediàtica que es faci si els segres­ta­dors no tren­quen el silenci, encara que els Mos­sos hi des­ti­nin esforços i mit­jans, men­tre s’intenta dis­cer­nir quina cata­lo­gació jurídica ha de tenir el segrest d’un gos supo­sa­da­ment ins­ti­gat per un agent de la llei. Sem­bla de pel·lícula però és veri­tat. No cal exer­ci­tar gaire la ima­gi­nació per rela­tar històries increïbles. Ja tenim la rea­li­tat.