L’home no pot agafar el son de cap manera per culpa dels lladrucs del gos del veí, que no para de bordar. Ja se les han tingut algun cop, amb l’amo del gos, i la cosa no s’arregla. L’home, que és caporal de policia, planifica una estratègia per deslliurar-se de les molèsties, fa un tracte amb l’home que mena la grua municipal i el gendre del gruista, un encofrador, que segresten en Lucky, que és com es diu el gos, i se l’emporten cap a un destí llunyà desconegut amb la furgoneta de l’empresa de l’encofrador. La història i els personatges podrien ser rescatats d’una trama dels casos del mític comissari Montalbano, que precisament ara es tornen a emetre per televisió els dimarts. Però la història no és cap relat de ficció que hagi passat al fictici poble de Vigata de la Sicília d’Andrea Camilleri. La història, segons es relata, ha passat a Navata, a l’Alt Empordà, i una càmera de seguretat va registrar el moment que el segrestador encaputxat arreplegava el gos (que es va deixar agafar) i també la matrícula del vehicle amb què van fugir. El cas, que a Vigata l’hauria investigat i previsiblement resolt en pocs dies en Montalbano entre àpats a ca l’Enzo, banys a Marinella, i enrabiades i malentesos amb la Lívia, aquí l’han investigat els Mossos, entre aixecaments de cadàvers d’humans, investigacions per identificar morts sense nom, persecucions de lladres de les autopistes, amenaces de tractorades, ocupacions il·legals de cases... i han tardat gairebé tres mesos per poder posar a disposició judicial tots els membres que consideren que formen part de la trama del segrest d’en Lucky: un caporal de la policia local de Banyoles, l’home que no podia dormir, i que va agafar la baixa i, per tant, ara cobra sense treballar; el xofer de la grua de Banyoles i el seu gendre, l’encofrador. Tenen els culpables (es deu haver de dir presumptes) però com que han aplicat l’omertà siciliana, que aquí és un dret fonamental (no declarar en contra d’un mateix) que té reconegut qualsevol inculpat, els montalbanos dels Mossos no han pogut descobrir en quin catau tenen amagat en Lucky o si, en el pitjor dels casos, van matar el gos, un border collie, que segons els amos no bordava i que no han escatimat recursos per demanar ajuda per si algú té alguna pista i el poden recuperar i que ha tingut grans mostres de solidaritat social, amb concentracions i actes instats per Lex Anima. Tothom vol el Lucky sa i estalvi a casa. Un objectiu que, previsiblement, el comissari Salvo Montalbano aconseguiria, encara que fos fent algun pacte alegal amb algun mafiós local, que quedaria en secret. Però la trama i el final de la ficció en una Vigata imaginària es pot dirigir cap on millor convingui al seu creador, i a la Navata de l’Empordà fa de mal saber què li ha passat a en Lucky per més pressió mediàtica que es faci si els segrestadors no trenquen el silenci, encara que els Mossos hi destinin esforços i mitjans, mentre s’intenta discernir quina catalogació jurídica ha de tenir el segrest d’un gos suposadament instigat per un agent de la llei. Sembla de pel·lícula però és veritat. No cal exercitar gaire la imaginació per relatar històries increïbles. Ja tenim la realitat.