Súbdits o ciutadans

Aquest estiu ha fet vuitanta anys de l'inici de la guerra civil espanyola, però la seva ombra és molt allargada. Si no, és impossible entendre la passivitat com la majoria entoma els despropòsits de polítics, buròcrates i cagamandúrries en general. És insòlit que no hi hagi una reacció contundent contra la perpetuació dels corruptes en el poder. Al contrari, personatges amb les mans tacades pel suborn segueixen xuclant de la mamella com si encara els quedés un bri de respectabilitat. Repugna la intel·ligència que president, ministres i secretaris que varen participar en la gran conxorxa trenada entorn de l'atemptat de Madrid l'11 de març del 2004, ocupin càrrecs de responsabilitat sense haver purgat la seva culpa. Fa feredat que després de dues eleccions, la incompetència d'uns i la cobdícia dels altres impedeixi la formació de govern quan l'economia amenaça de dessagnar-se i la política és un ball de bastons. Qualsevol indret amb una mínima tradició democràtica se'n faria creus que, vuit dècades després, criminals inapel·lables amb fulls de servei que farien empal·lidir monstres, gaudeixin de carrers i places i els seus ossos es corquin enterrats en catedrals i esglésies mentre milers de derrotats esperen en una cuneta una sepultura digna.

Tanta astènia crec que només es pot entendre des del menys teniment i renúncia als drets de ciutadania. L'empremta de la guerra, però sobretot la repressió posterior, va ser tan profunda i va durar tants anys, que va anorrear la construcció d'una societat democràtica potent en les generacions que varen patir aquell període de plom. Però alguna cosa deu haver quedat en els gens perquè, tants anys després, tants assumeixin amb tanta resignació el paper de súbdit i renunciïn al de ciutadà.