La Rambla fa l'agost

En Joan Capri deia: “És més difícil que tro­bar un català a Tossa!” Paro­di­ant-lo, podríem dir “és més difícil que tro­bar un gironí a la Ram­bla”, perquè està envaïda pels foras­ters. Ona­des de per­so­nes que cons­tant­ment arri­ben, i tran­si­ten. Crida l'atenció veure les noies, que han deci­dit exhi­bir la bellesa de les seves extre­mi­tats infe­ri­ors fins al límit, reta­llant, si cal, els pan­ta­lons –o ja es com­pren reta­llats?–. Amb això també recor­dem els de La Trinca en aquell magnífic i enyo­rat elapé Festa major. En un dels pas­sat­ges el rec­tor alliçona el poble a missa: “Noies, no sigueu brui­xes; per què heu d'ense­nyar les cui­xes?” Pobre capellà, si ara passés per la Ram­bla...!

L'ofi­cina de turisme, a la Sala d'Expo­si­ci­ons, no dóna l'abast. Els nou­vin­guts hi fan cua perquè els donin un plànol i expli­ca­ci­ons. Anys enrere hi havia guies huma­nes que ori­en­ta­ven els recor­re­guts. Ara cor­ren el risc de per­dre's el millor! És clar que poden anar allà mateix a l'expo­sició d'El Bòlit, que, com totes les seves, només són aptes per a gent de gust exi­gent. Els altres no hi ente­nem res, que segu­ra­ment és el propòsit. Què seria de l'art, si el com­prengués tot­hom?

I l'atracció màxima és l'Onyar, retra­tat des dels ponts, amb les cases del riu i els cam­pa­nars, tot ama­nit amb un pri­mer pla dels pro­ta­go­nis­tes, immor­ta­lit­zats per les sel­fies que no paren de dis­pa­rar. Als ponts torna a haver-hi cade­nats, com a
penyora d'amor etern. L'Onyar s'exhi­beix amb aigua neta, i els ànecs són el reclam impres­cin­di­ble. Es
pot venir des de Noru­ega per que­dar-te mera­ve­llat mirant l'aigua i els ànecs!

I els que veri­ta­ble­ment fan l'agost són els bars de la Ram­bla. No recor­dem haver vis­cut cap any ante­rior –i en són bas­tants– amb tan­tes per­so­nes asse­gu­des, bevent i men­jant. Tot un seguit de comen­sals que tro­ben un bon recés a l'ombra. Un xic per­ple­xos es miren la carta dels menús i trien aquells que s'assem­blen més a la seva dieta de con­su­e­tud. Les piz­zes i la pasta són els reis de la festa!

Després con­ti­nu­a­ran cap al barri antic. Tots els car­re­rons seguits per famílies deso­ri­en­ta­des, mol­tes amb infants petits. Aquests ens fan patir, perquè no hi veu­ran res, i l'esforç dels indrets cos­te­ruts és enorme pels seus pocs anys...! Els grans s'exta­si­a­ran amb la visió de la cate­dral, però si volen entrar-hi hau­ran de pas­sar per caixa!

Aquest estiu hi ha jugat a favor la fil­mació de Joc de trons. Hom espera tro­bar-se els per­so­nat­ges a la can­to­nada! Els turis­tes mar­xa­ran, i en recor­da­ran ben poc. Repas­sant les fotos del mòbil, diran allò que
“si això és Girona, és que era dime­cres”, com els asse­nyala l'iti­ne­rari esco­llit! Els astres s'han con­fa­bu­lat perquè vin­gui tanta gent! Girona és aco­lli­dora!