Full de ruta
Un esperit en masculí
L'actriu Anne Hathaway proclamava fa uns dies que no és cap vergonya augmentar de pes després d'un embaràs. La guanyadora d'una estatueta per Els Miserables i actriu d'infinitat de pel·lícules –Brokeback Mountain, Amor i altres drogues, Interstellar...– va tenir un fill a finals de març. Cinc mesos comptats. El comentari de la intèrpret al seu Instagram seria estrany i innecessari si no fos pel microscopi gegant de l'opinió pública que escruta les dones. Ampliant l'objectiu fins a límits insospitats quan són conegudes. Pressió màxima combinada amb bones dosis de masclisme. Actrius, polítiques... i, és clar, esportistes. N'estem llegint infinits exemples aquests dies als Jocs de Rio.
Atletes que fa anys que es preparen, reduïdes a l'estúpida valoració dels seus cossos. Rànquings penosos que segueixen sent patètics tant si les tracten de “buenorres” com “d'olímpicament atractives”. És només un cas. I malauradament no l'únic. Rotatius que presenten una medallista com a “dona de”, gimnastes excelses de qui els peus de foto remarquen els potents malucs, porteres a qui es retreu el pes... I el director d'un mitjà italià acomiadat després de titllar de “grassonetes” una selecció d'arqueres de Rio. Un llarg etcètera. Els exemples són diaris. No és només una sensació. Un informe de l'editorial de la Universitat de Cambridge ha analitzat el llenguatge esportiu i ha detectat diferències clares en funció del gènere. L'estudi, que ha examinat articles, xarxes socials o fòrums d'Internet, apunta que els homes s'hi esmenten com a mínim tres vegades més que les dones i que, per si fos poc, el llenguatge al voltant d'elles en l'esport “es concentra de manera desproporcionada en l'aparença, la roba i la vida personal” de les atletes i fa més atenció a l'estètica que no pas a la seva trajectòria esportiva. Els jocs són aquell moment en què s'evoca constantment l'anomenat esperit olímpic. Llàstima que sovint només es faci en masculí.