Llogar un pis, un suplici

Més enllà de xifres, hi ha l'experiència viscuda en primera persona o per familiars i amics. I la conclusió serà la mateixa: llogar un pis a Barcelona és un càstig. I no només perquè trobar-ne un que s'ajusti a les mínimes expectatives personals ja costa Déu i ajuda, sinó perquè després toca negociar-ne les condicions. I ja ens podem anar calçant. Per començar pel preu que ens demanarà un propietari que té la paella pel mànec –“si no t'interessa, hi ha cua esperant” és el que solen dir–, i seguint per les condicions subsidiàries que solen imposar en forma, per exemple, de fiances. Cal recordar que el de l'habitatge és un dret bàsic? Aquests són els debats polítics que ha d'afrontar la ciutat. I sobre estàtues o pregoners, ja polemitzarem a l'estiu.