I ara què, Sofía Gascón?

Ser­vi­dor de vostès és d’aquells que es miren tot això dels pre­mis, home­nat­ges i moi­xi­gan­gues simi­lars amb una explícita i emfàtica ani­mad­versió. És per això que, quan s’acosta aquesta cur­si­le­ria estra­tosfèrica que són els Òscar, un opta sen­zi­lla­ment per dei­xar-se dur i dimi­tir per omissió de les tertúlies en què ine­vi­ta­ble­ment es veu atra­pat sobre aque­lla o altra pel·lícula o el ves­tit que duia tal pro­ta­go­nista en la gala. Però no aquest any. Des de la més íntima de les con­fes­si­ons que un pugui fer, s’ha de reconèixer que és cap­ti­va­dor el tren­ca­clos­ques en què es pugui haver con­ver­tit el premi a la millor actriu amb la figura de Karla Sofía Gascón pel mig. Cris­pe­tes a punt.

Par­tint de la cer­tesa, inne­ga­ble, que els Òscar són uns guar­dons en què els mèrits inter­pre­ta­tius o artístics són abso­lu­ta­ment secun­da­ris enfront dels cri­te­ris més mer­can­tils o polítics, es podia afir­mar que l’actriu d’Emi­lia Pérez tenia mol­tes pape­re­tes, per no dir totes, per alçar-se amb l’esta­tu­eta. I és que per a una gran indústria, la de Hollywood, que se sent tan còmoda abraçant la ban­dera de la supe­ri­o­ri­tat moral i el dis­curs que ideològica­ment més s’estili en funció del moment, poder pre­miar una intèrpret trans era un acte sen­zi­lla­ment sublim per refer­mar les seva acti­tud ges­tual. Però, fur­gant en les xar­xes de Sofía Gascón, hem des­co­bert que dar­rere l’actriu o per­so­natge s’amaga una racista de tres parells de nas­sos capaç de dir-les de l’alçada d’un cam­pa­nar. I vet aquí el dilema: ara que toca decan­tar la balança del que és política­ment cor­recte cap a un cantó o l’altre, què farà l’Acadèmia? Reconèixer l’acti­vista de gènere o pro­te­gir les cata­lo­ga­des com a mino­ries per color de pell? Mala peça al teler, la que té ara mateix Sofía Gascón, que, això sí, no s’ha d’amoïnar gens per les seves altres piu­la­des cata­la­nofòbiques. Perquè atiar aquesta vari­ant de l’odi sí que surt gra­tis.