La paradoxa de les «espanyolades»

Els qui vam créixer sense televisió i alimentant l'imaginari amb la doble sessió de cinema del diumenge, amb el No-Do per fer pair el menú, estàvem molt tips de les espanyolades. Ens agradaven més els westerns i els films del James Bond de Sean Connery. La mort de José Luis López Vázquez em fa reflexionar sobre els actors que vam arribar a odiar pels pilons de comèdies vulgars que van protagonitzar, tot i que amb els anys vam descobrir que eren grans intèrprets en el paper que fos. Des de l'Antoni Ferrandis, el popular Chanquete, que se li insinuava a Mi querida señorita, fins al geniüt Agustín González, a qui sempre li tocaven papers de capellà o de fatxa, passant per alguns dels artistes que van saber donar-se una projecció internacional com Fernando Fernán Gómez, Fernando Rey o Paco Rabal, el cas és que moltes d'aquelles pel·lícules fetes amb quatre duros, quan van ser recuperades en el resclosit Cine de barrio dels dissabtes a TVE van continuar gaudint d'un fervorós seguiment del públic. Era un cinema fet sense pretensions socials, però deixava entendre la misèria moral que es patia sota la repressió i la censura. Potser una de les frases que més bé defineixen López Vázquez és aquesta: «Pot ser que el meu aspecte faciliti que els espectadors s'identifiquin amb mi. És el que constava en el guió. Jo mai he estat així: mai he tingut res a veure amb aquest personatge que anava darrere les senyores com un boig. Senzillament, sabia fer-ho.» Estem glossant un actor que va treballar a les ordres de directors com Bardem, Berlanga, Ferreri, Mercero o Saura en films inoblidables com Plácido, El verdugo, El pisito, Atraco a las tres, La prima Angélica, Patrimonio nacional, i el gran èxit televisiu La cabina, que li va donar un premi Emmy el 1973.