El joc dels disbarats

Corrien els anys quaranta i a les escoles estatals, amb nois i noies separats, hi havia prohibicions de tota mena. Ningú entenia el perquè de les mesures –la majoria absurdes– que els mestres, sacerdots, l'agutzil i bona part de les mares, per por o per creure encertada la política, ens imposaven. Nois i noies –els més grandets–, en sortir de classe, ens buscàvem per jugar junts en un lloc discret. Els nois, a la baldufa, a patacons, cavall fort i més. Les noies, a la corda, a rodones i d'altres. Junts jugàvem al rescat, una mica més alt, i vigilant que no ens veiessin o sentissin, jugàvem al joc dels disbarats. Explico el joc, molt conegut per petits i grans aquells anys difícils. Asseguts a terra en rodona, noi, noia, es feien trios. El del mig preguntava a cau d'orella a la de la seva esquerra: “a qui li faries?”, i a la de la dreta: “què li faries? En acabar, denunciaven els disbarats que sortien. De conya!

Algun lector haurà pensat: “Per on surt ara aquest?” El cas és que fa un temps que, en veure i llegir la part de política i les presumptes votacions per nomenar cap de govern, em quedava pensatiu. Avui m'ha vingut com un llamp. Ara ho entenc: a Madrid han muntat el joc, actualitzat i polititzat, i els ha agradat. Han cercat una dotzena d'artistes del disbarat i han muntat un vodevil poc païdor: repassant els periòdics, però, és fàcil. Heus ací una mostra de paraules i expressions dels protagonistes i comentaris dels mitjans:

1 d'agost: “JxSí i la CUP no compten amb nosaltres per a res”, es pot llegir. Amb raó, dic jo.

2 d'agost: “L'entrevista reial ajorna el sistema.” No sap què vol i és el culpable, diuen.

“El PP impedeix que Convergència tingui grup propi al Senat.” Alça! Alegria, alegria!

“El Constitucional suspèn la via penal contra Forcadell.” Cavallers que són ells!

Quan no saben que dir fan –ho miris com ho miris...–. Mai se senten ovacions.

3 d'agost: “Sánchez es resisteix i Rajoy ha de crear nous adeptes.” Està aviat dit. Sense excepcions, tothom perd afiliats i seguidors. Els que més bé resisteixen són PSOE i PP.

4 d'agost: Ens han volgut eliminar: una vegada més! Si et parlen amb amabilitat, interessant-se per les nostres coses, fuig, fuig... Rajoy i Rivera volen parlar-ne, fuig, fuig...

8 d'agost: “La renovació del Constitucional no n'alterarà la línia.” El president Puigdemont diu que no apagarà la flama fins que Catalunya sigui estat. Visca! Els té ben posats, el president.

Els mitjans destaquen la consecució per la Colla Vella dels Xiquets de Valls del 3 de 10, el 3 d'agost. No l'havien aconseguit descarregar mai. Les torres són el resultat d'un treball incansable. Res s'assembla més a un partit que l'organització dels Xiquets. És perfecta! Si en lloc del desconcert polític que es respira, les mentides que s'escolten i la poca exemplaritat, es veiés esperit de lluita i catalanisme, no caldria fer pràctiques amb el joc dels disbarats, que, a nivells alts, a alguns els surt brodat. “Senyor, senyor!”, deien els creients.