Gironí Narcís-Jordi Aragó

Tre­ba­llar en aquest diari amb tan­tes redac­ci­ons escam­pa­des pel país té una pega, i la pega és que no aca­bes de coin­ci­dir per­so­nal­ment mai amb les per­so­nes d'altres cen­tres de tre­ball que admi­res. T'has de limi­tar a lle­gir-les, com un lec­tor cor­rent. Quan em vaig incor­po­rar a El Punt de Girona com a col·labo­ra­dor vaig pen­sar que tin­dria l'opor­tu­ni­tat d'inti­mar amb Narcís-Jordi Aragó, Modest Prats, Miquel Pai­rolí..., que eren els arti­cu­lis­tes que fins lla­vors havia lle­git amb més fruïció. Com que col·labo­rava des de casa i només de tant en tant pujava a Girona, la coin­cidència amb ells va ser molt esporàdica. Amb en Modest Prats, gai­rebé nul·la. Després vaig entrar en plan­ti­lla. El meu lloc de feina va ser pri­mer a Mataró i més tard a Bar­ce­lona, i tam­poc el con­tacte íntim amb ells va ser pos­si­ble. Tots tres han mort. En Narcís-Jordi Aragó, dilluns. Havia de ser un dilluns, perquè era el colum­nista del dilluns.

Josep Pla té un text insu­pe­ra­ble sobre Girona on ve a dir que l'esquena dels giro­nins s'adapta per­fec­ta­ment a l'arren­cada de la corba dels arcs de la plaça del Vi. Jo sem­pre havia pen­sat que Narcís-Jordi Aragó, que era alt, cami­nava una mica encor­bat per donar la raó a Pla. O que Pla havia pen­sat en ell a l'hora d'escriure l'obser­vació, molts anys abans de conèixer-lo. En rea­li­tat Narcís-Jordi Aragó –gri­senc, dis­cret– es camu­flava de Girona. Si es pas­se­java pels car­rers antics del cen­tre es con­fo­nia amb les pedres i si no s'hi con­fo­nia es trans­pa­ren­tava per no impe­dir-ne la visió. Era una pedra més de la ciu­tat que va estu­diar, lloar i també cri­ti­car cons­tant­ment. Quan El Punt es va eixam­plar pel ter­ri­tori i després es va con­ver­tir en l'actual El Punt Avui, Narcís-Jordi Aragó va seguir insis­tint en Girona en les seves colum­nes del dilluns, i el dia de Sant Narcís, patró de la ciu­tat, en redac­tava una d'espe­ci­al­ment local. No cal insis­tir a dir, perquè ja s'ha repe­tit prou, que molts cops el que és local és el més uni­ver­sal. Aragó va creure sem­pre en aquest prin­cipi, ja des que diri­gia Presència, revista giro­nina pro­jec­tada sobre tot el país.

“El gironí no és gens fàcil d'enten­dre, a pri­mera vista. Girona té mala entrada.” No ho dic jo, que ho podria dir després de molts anys de trac­tar amb giro­nins, de prop o en la distància. Ho va escriure Narcís-Jordi Aragó, que, de totes mane­res, seguia: “Però a la llarga, la com­bi­nació pro­fun­da­ment tre­ba­llada dels seus trets pecu­li­ars li atorga un sin­gu­lar atrac­tiu. El gironí i la giro­nina són per­so­nes que ofe­rei­xen segu­re­tat, que ins­pi­ren con­fiança, i que per això acos­tu­men a sus­ci­tar admi­ració i poden encen­dre afec­tes irre­vo­ca­bles. Un cop cone­guts a fons i com­pre­sos de debò, els giro­nins són difícils d'obli­dar: Girona té mala sor­tida.” Narcís-Jordi Aragó...