Un tros d'Occitània

Els cata­lans del sud no són els únics que fan debats. Com és conei­xe­ment gene­ral, Cata­lu­nya és el país dels mil i un debats. Cada dia se n'obren tres més i no se'n tanca cap. És una manera pecu­liar, molt cata­lana, d'abor­dar els pro­ble­mes. Fins i tot de crear-ne de nous. Com que les tendències s'enco­ma­nen i no saben res de fron­te­res admi­nis­tra­ti­ves, ara els cata­lans del nord rei­vin­di­quen els seus debats. El del nom s'ha obert pas. Una sèrie d'alcal­des de la Cata­lu­nya sota domini polític francès han pro­po­sat que la nova macro­regió resul­tant de la reforma que ha impo­sat el pre­si­dent Hollande es digui Occitània-País Català. O Occi­ta­nie Pays Cata­lan, en la llen­gua domi­nant. En molts muni­ci­pis grups de volun­ta­ris volun­ta­ri­o­sos han fixat car­tells a l'entrada que recu­llen aquest nom més o menys rei­vin­di­ca­tiu. I fa poc una con­sulta va deter­mi­nar que aquesta és la deno­mi­nació que agrada a la majo­ria dels qui la van res­pon­dre. Però el nom és del tot ine­xacte. Una sinècdo­que que pren una part pel tot. Perquè Occitània és –era– un ter­ri­tori molt més gran, que ocupa gai­rebé mig hexàgon. La rei­vin­di­cació occi­tana és ara una qüestió de mino­ries inqui­e­tes. La llen­gua gai­rebé és un record. Què diuen els altres occi­tans sobre l'apro­pi­ació par­cial del seu nom? Res. Això és que real­ment hau­ria d'inqui­e­tar. Això i la vita­li­tat de les dues llengües, que cal­dria acti­var més enllà de la polèmica actual. Ei, amb el permís de mon­si­eur Valls, que es mira la qüestió com si fos una mosca potrosa de tar­dor.