Connivència o ruptura?

Ha estat una constant històrica l'alternança d'aquestes dues estratègies de defensa en processos judicials eminentment polítics o almenys amarats de la tristament cèlebre “raó d'Estat”.

Les dues tècniques defensives són diametralment oposades. La “connivència” comporta el respecte a les regles del joc, fins i tot a les resultants d'un repartiment de poders desequilibrat. Mai, per tant, no es qüestionen ni la legitimitat de les lleis de l'Estat acusador, ni les seves regles processals, ni menys encara la competència dels seus tribunals.

Un cas molt clar de defensa de “connivència” va ser la de Dreyfus. La seva mentalitat militar, d'obediència, ordre i acatament va impedir que el seu advocat exposés la raó última del seu processament: l'antisemitisme llavors galopant en el si de l'exèrcit francès. La seva convencional, “connivent”, defensa li costà, malgrat la més clamorosa falta de prova de càrrec contra ell, la seva condemna a deportació perpètua a la terrorífica penitenciària de Caiena, a l'Illa del Diable. Allà hauria mort sens dubte si no hagués estat per la cèlebre carta de Zola a L'Aurore, i l'adhesió posterior, que sacsejà la consciència del país fins a aconseguir la revisió del procés, de tants altres intel·lectuals (André Gide, Anatatole France, Charles Pèguy, Marcel Proust, Octave Mirabeau, Jules Renard, a més a més de polítics com Jean Jaurés).

El processos de “ruptura”, en canvi, tenen com a comú denominador un acusat que s'erigeix al seu torn en acusador d'un sistema legal que considera injust, és a dir, pura expressió de la força hegemònica en un determinat context social.

Potser el primer acusat en instrumentar el mètode defensiu “rupturista” fou Sòcrates. Hauria pogut eludir la pena de mort, però això comportava acceptar les regles de joc del tribunal, acceptar la seva culpabilitat: “[...] i no ho faré, ciutadans d'Atenes; no per prepotència ni menyspreu vers vosaltres, sinó pel meu honor, pel vostre i pel de tota la ciutat... mentre em quedi un alè de vida, no pararé de filosofar.”

Un altre cas paradigmàtic de defensa “rupturista” va ser el de Dimitrov. Detingut l'any 1933 com a membre destacat de la Tercera Internacional, va ser acusat d'instigar l'incendi del Reichstag (les ordres de Goering i la Gestapo varen ser atribuir l'estrall al partit comunista).

Fou tant “de ruptura” la defensa de Dimitrov que fins i tot va prohibir al seu advocat que demostrés, com així era, que el dia de l'incendi no es trobava a Berlín (defensa de connivència). Després d'al·legar “que tot el proletariat i la Tercera Internacional estan replicant a través meu”, va ser absolt.