Hem de ser solidaris

“Viví y crecí en uno de esos polígonos. Mis padres llegaron desde Andalucía a finales de los 50 y hoy, casi a mi cincuentena, he heredado la desconexión emocional con la Catalunya independiente que pretenden construir. En aquellos barrios se nos almacenaba para que no molestáramos. Los pocos colegios que teníamos estaban sobresaturados con 70 niños por clase y para colmo, teníamos que dar gracias al tirano porque nos había construido una escuela nacional católica. El ambulatorio, a 5 kilómetros y sin transporte público. Despreciados por el resto de la sociedad, por ser pobres e inmigrantes, nuestros padres y abuelos tuvieron que trabajar en lo más penoso del precario mercado laboral y tuvieron que luchar por tener equipamientos municipales, servicios sociales, medicinas y calles asfaltadas. Se consiguieron muchas reivindicaciones a base de lucha, de poner en riesgo la libertad y la vida y aquellos héroes contribuyeron a traer a este país esta democracia en horas bajas.[...].”

L'experiència que narra aquest lector en un diari de referència, és dolosa. Sabut és de tothom que aquells immigrants les passaren ben magres. Amb l'ànima sota el braç es varen desplaçar a la recerca d'una vida més digna. Tot fugint de cacics, de la repressió de la postguerra o de la manca de possibles a la seva terra i arribant a l'estació de França, els ulls se'ls engrandiren en veure la magna ciutat; en trepitjar els barris on s'instal·larien, el cor se'ls encongí: barriades de barraques sense infraestructures sanitàries, serveis o escoles. A Catalunya, i més aviat a les zones perifèriques de Barcelona, no havia les condicions per rebre una quantitat tan important d'immigrants de manera sobtada. Tampoc els ajuntaments franquistes de l'època hi ajudaren gaire. Ans al contrari. Als cinquanta van crear el Servei de Repressió del Barraquisme, que enderrocava les barraques i retornava els nouvinguts al seu lloc d'origen. Des del punt de vista del desenvolupament socioeconòmic l'arribada d'aquest important nombre de persones va ser molt beneficiosa per a Catalunya. I així s'ha explicitat a bastament pel conjunt de la societat catalana. El caràcter i voluntat dels uns i dels altres facilità la fraternitat.

La Revolució Industrial arribà a Catalunya a principis del s. XIX. La burgesia catalana, treballadora i arriscada, desenvolupà la industrialització mitjançant la mecanització pel cotó; el tèxtil; carbó/màquines de vapor; l'energia hidràulica del rius; La Maquinista; El Vapor; química... I amb la industrialització s'inicià la depreciació del treball manual i, en conseqüència, la reivindicació i lluita obrera d'on nasqueren els primers drets i sindicats de treballadors. A partir de la Revolució Industrial la societat treballadora catalana va generar prou caràcter de classe per tenir criteri i reconèixer les pèssimes condicions de vida que patiren els immigrants dels 50-70. L'escriptor de la carta diu haver-se sentit maltractat en ésser “emmagatzemat per no molestar” i menyspreat per la resta de la societat “per ser pobres i immigrants”. És un sentiment ben legítim. Però jo no recordo avis, pares, amics o coneguts d'aquests que actuaren així. Avis i pares que també varen haver de lluitar de valent perquè aquelles dècades van ser difícils per a tothom. Nouvinguts o autòctons s'empassaven la llet en pols o la xicoira; berenaven pa amb una presa de xocolata o amb vi i sucre. Jugàvem a tacons –els de les sabates, que sortien gratis– i a xapes. Les boles o caniques eren de fang, aproximadament esfèriques com les bimbes que ens fèiem amb draps i papers embolicats amb corda.

Catalunya és avui una societat diversa, multicultural i oberta que ha esdevingut excepcional a Espanya ja que cap altra comunitat ha passat la prova d'integrar un nombre d'immigrants la descendència dels quals significa el 50% de la seva població actual. Mai no sabrem si alguna altra regió o comunitat –natural– espanyola hauria sabut fer quelcom semblant amb tanta cordialitat, respecte a la diversitat i convivència democràtica.

Diu el redactor de la carta que ha “heretat la desconnexió emocional amb la Catalunya independent que pretenen construir”. D'acord, és el seu sentiment. Però cal assenyalar que des del 20-25% d'independentistes d'aquells de pedra picada que hi ha a Catalunya, fins al 48-52% actual, un bon nombre són immigrants que també han desconnectat emocionalment, però a l'inrevés que el narrador, han desconnectat de l'Espanya que estan construint a cops de (re)centralització en benefici de l'establishment madrileny; per l'obscurantisme i la corcada democràcia que tenim; per les operacions Catalunya que s'han carregat el sistema sanitari català o el boicot que fan al CTT (Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació), segons llegim aquests dies. Bona part d'aquells nouvinguts són independentistes en no acceptar com des del poder central es carreguen la feina que plegats hem fet.