Bany de realitat

Ara que s'acaba l'estiu i que d'aquí a quatre dies la mainada tornarà a l'escola, he rebut un altre bany de realitat a la piscina del poble. Ha sigut després d'escoltar una conversa entre quatre nens d'uns deu anys sobre què seran quan siguin grans. Ara els ho explico. Quan tens nens petits no pots evitar pensar en algun moment què seran o què faran quan siguin grans, si tindran feina, si podran treballar en allò que els agradi, si hauran d'emigrar a un altre país per guanyar-se les garrofes... No ho podem saber. Tot i que se't dibuixi un somriure quan sents el reguitzell d'oficis de la lletra de la cançó de Dàmaris Gelabert Personatge singular i que t'encantaria que poguessin ser realitat. A saber: enginyers d'acudits, comptadors d'estels, dibuixants de jardins, inventores d'horitzons o escultores de destins, entre altres. Ei! Res en contra dels oficis convencionals, eh? Però, segurament ho han sentit o llegit, encara ara no s'han ni inventat les feines que requerirà el mercat laboral que acollirà els nostres fills. L'altre dia el meu admirat Eduard Vallory ho tornava a reconèixer en una entrevista. El creixement tecnològic exponencial obre enormes interrogants i el món educatiu no pot saber en què treballaran els nens que avui fan primer de primària ni quines competències necessitaran. I això que d'estudis que prediuen les professions de futur n'hi ha un munt, i assenyalen: programadors d'aplicacions mòbils, oficials de seguretat informàtica, gestors cloud,  arquitectes informàtics, ciberadvocats, artistes digital o  experts en 3D per restauració i arqueologia. Tornem, però, a la conversa de la piscina entre quatre nens i nenes de deu anys. Un dels quatre, una nena, diu: “Jo tinc molt clar què vull ser quan sigui gran!” i, quan la resta a cor li pregunten “Què?!”, afino més l'orella per poder-ho sentir. Després de la resposta no vaig caure a l'aigua perquè el bany de realitat ja me l'havia donat aquella nena... “Vull ser notari: fas una firma i guanyes milers d'euros.”