Sabata i espardenya

Amb una sabata i una espar­de­nya” és una locució molt expres­siva, que tot­hom entén. La llen­gua par­lada se'n ser­veix força sovint. La con­si­de­rem apli­ca­ble a una per­sona des­ma­ne­gada, que fa les coses mala­ment, o també a quel­com dei­xat a mig fer o mal fabri­cat, al rellotge que s'espat­lla sovint, a la pro­mesa feta i no com­plerta, a la fac­tura falsa, al sub­orn ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zat... i a tan­tes altres coses, per­so­nes i situ­a­ci­ons noci­ves a la nor­ma­li­tat desit­ja­ble. Oi que diem amb una sabata i una espar­de­nya quan volem des­criure amb una sola frase quel­com incor­recte, incon­ve­ni­ent, gro­tes­ca­ment mal far­gat? “Aquell va amb una sabata i una espar­de­nya.” “El pro­grama? Una sabata i una espar­de­nya.”

Vivim en un país que no con­tro­lem més que en part, que està envaït i sotmès a coti­lles diver­ses i que, de segur, si ens ho pro­po­sem, tor­na­rem a l'ordre. Ales­ho­res s'haurà aca­bat l'imperi de la sabata i l'espar­de­nya: ara com ara, la pre­tensió uni­for­ma­dora de tots els governs de l'Estat des del pri­mer Borbó ha donat un resul­tat des­astrós, escan­da­lo­sa­ment fallit. Tan­tes coses que no rut­llen, tants de des­ga­vells econòmics, tan­tes con­xor­xes i entor­to­lli­ga­ments del tei­xit polític, tenen el seu ori­gen en el melic de l'“uni­vers sabata i espar­de­nya”, que no és altre que la Puerta del Sol. Qual­se­vol obser­va­dor neu­tral que veiés de prop el que ens està pas­sant als cata­lans, a tots, com ens empo­brim sense culpa, com per­dem palan­ques, com hem de supor­tar imper­fec­ci­ons que en mans nos­tres no ho serien, com­pren­dria que entre la nos­tra gent creixi el movi­ment inde­pen­den­tista, sepa­ra­tista, tren­ca­dor. Cada dia lle­gim que s'ha per­pe­trat algun des­ga­vell que anirà en per­ju­dici del benes­tar, de la tran­quil·litat, del progrés, de la sim­ple i desit­ja­ble como­di­tat. Pren­guin l'exem­ple de Roda­lies, que són un escàndol majúscul; o les lleis i més lleis cen­tra­lit­za­do­res, que pre­te­nen ofe­gar-nos; o els pro­jec­tes petri­fi­cats als llimbs de les dila­ci­ons, com el cor­re­dor medi­ter­rani, o les regu­la­ci­ons de comerç, que cada dia que passa són més com­pli­ca­des i incom­pren­si­bles.

Les per­so­nes, quan se les sot­met a una deter­mi­nada atmos­fera nociva, si no hi per­den aviat la vida es van acos­tu­mant als mias­mes, i pot suc­ceir que al cap­da­vall tro­bin, si no natu­ral, sí quo­tidià allò que con­ti­nua essent tan verinós com al començament. I així desen­vo­lu­pin, des de la pròpia pla­ta­forma, usos i cos­tums cal­cats dels que un dia es van intro­duir, i que ja no tro­ben tan des­a­con­se­lla­bles ni con­dem­na­bles com els con­si­de­ra­ven a l'inici de la infecció. Ens estem acos­tu­mant a con­tem­plar, tal­ment un espec­ta­cle, exem­ples de mala con­vivència, a supor­tar sorolls exces­sius, con­duc­tes públi­ques gro­lle­res, a assa­ben­tar-nos de violències i més violències sense aixe­car la plau­si­ble revolta, a quei­xar-nos de brutícia i exi­gir més neteja muni­ci­pal sense posar esment que som nosal­tres que embru­tem en excés. Hi ha pro­fes­sors que edu­quen, però no n'hi ha prou quan­ti­tat, perquè edu­car és sobre­tot ense­nyar a res­pec­tar l'altre, incul­car el des­co­bri­ment de l'uni­vers de la sen­si­bi­li­tat, perquè sense això el cer­vell jove pot caure en la temp­tació de con­si­de­rar que el món és seu i pot fer-hi allò que li vin­gui d'antull o que l'ins­tint li dicti. O, pit­jor, que ens enva­eixi el desànim, la desesma, la indi­ferència, i ens adhe­rim als que diuen que no hi ha res a fer, que tot va amb una sabata i una espar­de­nya, i que aquest és un mal sense remei.

Sobre el mal escri­via el juliol pas­sat Fran­cesc Tor­ralba en aquesta secció del diari. El mal pren mol­tes for­mes, és pro­teic i no cal pas que es ves­teixi d'apo­ca­lipsi; la cor­rupció en les seves vari­a­bles for­mes n'és una mos­tra. Hom pot cor­rom­pre, induint direc­ta­ment a la incor­recció o àvol­ment dis­fres­sant-la d'avan­tatge ino­fen­siu. Tota incor­recció pre­me­di­tada és ofen­siva, és mal. Quan hi caiem pro­pa­guem aquell mal. Però som un poble fort, i només ens manca l'estruc­tura política. Ens cal fer l'esforç de sumar volun­tats d'acon­se­guir-la. Si no deses­ti­mem l'abúlia o el des­encís i ens apun­tem a repe­tir que tots ple­gats no tenim remei, aca­ba­rem cre­ient-nos-ho. I cami­na­rem per sem­pre més amb una sabata i una espar­de­nya.